Gestió migratòria i coronavirus

El brot de Covid-19 del Segrià ha posat de manifest la irreal política d’estrangeria espanyola que aboca milers de persones a la irregularitat, sigui per la dificultat d’obtenir papers, sigui per la dificultat a l’hora de renovar-los, sigui perquè molts col·lectius, com els ex-menors no acompanyats, alguns familiars reagrupats o els refugiats, obtenen permís de residència, però no de treball, amb exigències impossibles, com una proposta de contracte d’un any de durada. La irregularitat i l’economia submergida porta molta gent a viure en situacions precàries, i la precarietat és incompatible amb el compliment de les mesures de contenció de l’epidèmia.

Perquè no és culpa dels alcaldes per haver planificat un insuficient nombre d’allotjaments per als temporers que es preveia que arribarien. La realitat és que hi ha una bossa de sensepapers, estructural amb el model de gestió migratòria, i que l’anunci que amb les fronteres tancades seria difícil la vinguda de temporeres que arriben cada any amb papers, motivaria, com va passar a l’abril a Andalusia, una manca de mà d’obra. I això va generar un efecte crida. Però els sensepapers que van acabar dormint als carrers del Segrià no havien arribat feia uns mesos del Marroc o el Senegal, sinó que eren persones que ja eren a l’Estat espanyol feia anys. I els sensepapers que treballaven en negre no tenien dret a ERTO. La política d’estrangeria és competència de l’administració central. I més enllà que en la crisi del Segrià ha estat absent la delegada del Govern, Teresa Cunillera, tampoc en les rodes de premsa de Fernando Simón, en les quals hi havia molts uniformes, no hi va comparèixer la secretaria d’estat d’Immigració explicant si es donarien papers, encara que fos de manera temporal, als irregulars per tal que poguessin treballar, o com es gestionarien les demandes de mà d’obra i la mobilitat per les collites agrícoles, fos a Andalusia, fos a Catalunya. Potser no ho van fer perquè amb els CIE tancats no podien anunciar mà de ferro. Però estar amb els braços plegats ha abocat que sorgissin bosses de població als carrers del Segrià i la Franja, causa del confinament actual.

La Covid-19 ha fet aflorar també una altra problemàtica derivada de la gestió migratòria, la dels ex-menors tutelats. Els ex-menors tutelats tenen permís de residència, però no de treball. I no tenir permís de treball aboca alguns, una minoria, a delinquir. L’any 2015 el Codi Penal va establir que qui fes tres furts en mig any seria condemnat a d’1 a 3 anys de presó. Però el Tribunal Suprem ho va tombar, motivant que els furts reiterats de menys de 400 euros caiguin de nou en la impunitat. I la manca de turistes ha fet que aquests furts hagin estat fets amb més violència o a les proximitats d’on viuen, cosa que ha motivat respostes sovint racistes que han criminalitzat milers de joves magribins que només volen treballar. Diuen que ara no és motiu de replantejar la política migratòria, però si hi ha sectors socials en la indigència i insalubritat, el virus no podrà ser contingut.