No n’aprenem

Els efectes de la crisi sanitària i els problemes de gestió que implica en alguns àmbits posen de manifest que hi ha coses que havíem plantejat i organitzat de manera errònia. Planificació insuficient dels polítics, dels gestors de l’administració, de les famílies i de les empreses..., de tota la societat, que ho havíem estructurat tot amb una escala de valors que ara trontolla.

Durant el confinament vàrem adonar-nos de com era d’incipient l’on line educatiu i de com era de gran encara l’escletxa digital per a moltes famílies. O de la lenta assignació de mestres per al curs següent. La manca d’internet afecta també mereixedors de l’ingrés mínim vital, que no el poden tramitar perquè només es fa per via telemàtica. La setmana passada es va avaluar la necessitat de replantejar la gestió de les residències d’avis en el debat monogràfic al Parlament. Els acords per dotar-les millor i amb més atenció sanitària no auguren un replantejament contundent del servei sociosanitari. Es millorarà el benestar dels residents i dels empleats esmorteint els beneficis de les empreses gestores, però sense canviar-ne l’arraconament que implica.

Pel que fa als temporers, se’ns planteja una autocrítica. Fa dècades que venen però temen ser atesos a la sanitat pública en no disposar de papers que els acreditin com a residents. Un temporer que fa anys que recull fruita forma part del sistema productiu –sense ell no tindríem fruita de proximitat– i, per tant, hauria de tenir dret a assistència sense témer ser expulsat. L’Estat va permetre’n el trasllat fins i tot en estat d’alarma i ara es desentén de les conseqüències sanitàries d’una mobilitat excessiva. El Segrià torna a estar confinat i sembla no n’hem aprés, perquè és l’avantsala d’altres comarques. A l’Hospitalet de Llobregat paguem les conseqüències d’un urbanisme descontrolat. Amb Covid o sense, resulta impossible no acostar-se al veí en voreres de mig metre en barris com la Florida, al qual només la capital filipina, Manila, supera en densitat de població.