Interí -ina

«Que serveix, exerceix un càrrec, suplint la falta d’una altra cosa, d’un altre». Això ens diu el Diec2 sobre els interins. Semblaria que la clau de la definició és el verb «suplint», això seria en situacions normals, però a les administracions espanyoles, -sí nois, és el que hi ha- aquesta definició està desdibuixada i l’últim mot és el que balla. «Un altre». Aquest «altre» és una entelèquia. Filant gros, gairebé la meitat del personal de les administracions públiques far el paper d’aquest «altre», i ho fa de fa anys, molts anys: tres, sis, nou... i el tema cou. No es pot suplir «un altre» si aquest «altre» no existeix, perquè s’ha jubilat, perquè s’ha traslladat o perquè no ha existit mai.

Per entrar a treballar a l’administració pública has de demostrar que ho sabràs fer amb un examen. Si ets dels millors tens una feina estable bastant assegurada, però la prova només diu que ets capaç de fer la feina. També es pot considerar que si portes tres, sis, nou dotze... anys fent bé la feina, és que ets hàbil i capaç de fer-la, atès que l’acomiadament dels interins és fàcil i de franc, per tant, si algú no fa bé la feina, o molesta, se’n va al carrer. A la teoria o a la pràctica podem considerar que s’ha demostrar a bastament la capacitat de fer una feina, però ara per ara, només amb la teoria pots ser «un» i amb la pràctica ets «un altre».

La Unió Europea ha dictaminat que aquesta taxa de temporalitat és inadmissible i que cal redreçar la manera de fer les coses, però les administracions espanyoles han agafat la tàctica habitual del qui dia passa any empeny, i esperar que les coses se solucionin soles o que la gent se’n cansi. La Generalitat de Catalunya no ha actuat pas gaire diferent de les altres i no podem dir que en aquest cas sigui cap model de gestió, ni ens permeti albirar les bondats d’una hipotètica administració independent, i això és doblement trist, no només per la mala feina, sinó perquè això carrega d’arguments a tots aquells que diuen que per continuar igual, no cal moure res.

Hi ha plataformes d’interins i sindicats que han començat a denunciar judicialment a les administracions i a guanyar els judicis. Per altra banda s’ha presentat una proposició de Llei al Parlament per endreçar d’una vegada per totes aquest galliner. Al final arribarem al cap del carrer, si no hi ha valentia política per arreglar-ho tot de cop, les demandes col·lapsaran els jutjats, endeutaran a treballadors i administracions, i tothom acabarà més pobre i amb un ambient més viciat, tot per no voler arribar a un acord. Res de nou a la vista.