Opinió

LA CRÒNICA

La feblesa de la norma

Una norma és una raó per actuar, per sentir i per pensar. Quan el sentit d’una norma és una raó per actuar, aquest sentit personal o particular es converteix en obscè quan es busca només el bé personal en contra del bé comú. Quan la norma és imposada per un govern s’entén, teòricament, que aquesta emana per delegació del poble. Però quan el seu compliment és individual i voluntari, al ciutadà no se li pot imputar el seu incompliment. És el cas de les recomanacions que sentim diàriament. El que és normal, o la norma, s’explica a partir de les expectatives que tenen les persones sobre el que s’ha de fer i que és comú entre la majoria de les persones. Tota norma o recomanació genera expectatives de conducta però aquestes no sempre es compleixen. En aquests darrers dies tenim molts exemples de recomanacions oficials que no es compleixen perquè la seva aplicació individual no va acompanyada de la falta de seguiment, cosa que comporta un grau significatiu d’incompliments. Les causes d’aquests són molt variades però es poden agrupar en causes culturals, d’edat, d’estatus social, de formació, de consciència i de recepció dels missatges que arriben només a través de consignes des dels mitjans de comunicació. Les normes de protecció personal i l’apel·lació a la responsabilitat no tenen el mateix grau de compliment en tots els sectors socials i això comporta que l’esforç d’una majoria pot veure’s anul·lat per l’incompliment d’una minoria.

Això ho veiem amb les recomanacions sobre les mesures de protecció sanitària que una gran majoria compleix però una minoria no. Són previsibles, aquestes situacions? Lamentablement sí, són situacions identificades i previsibles que no es controlen. Els diversos brots al Segrià i en altres zones de Catalunya són un avanç del que pot passar aquí poc temps. Les solucions són molt complexes i no passen exclusivament per regularitzar les condicions de treball i els permisos de residència. Aquestes desitjades condicions de treball que sí que compleixen les empreses càrnies tampoc han evitat els contagis en aquest sector. Les causes són altres i per aplicar solucions efectives ens haurem de treure la màscara de la hipocresia i dir les coses pel seu nom afrontant la realitat encara que no agradi. Un comportament hipòcrita que calla allò que es pensa o s’explica en privat. Hi ha molta gent aturada i molts ERTO que podrien oferir un servei a la societat a canvi de les prestacions socials com ja succeeix en altres comunitats. No sembla raonable que vinguin de fora, amb contractes precaris, enganyats, i en condicions gens dignes, quan tenim aquí gent sense feina. No oblidem tampoc que la percepció d’ajuts o de renda mínima genera una picaresca que costa d’aturar perquè forma part del nostre ADN. Els ajuts són un recurs imprescindible i necessari per evitar l’augment de la bretxa social però han d’anar associats a un seguiment i un control. Cal regular com s’atorguen els ajuts i quin control s’aplica sobre les institucions que els distribueixen reforçant l’exercici d’una responsabilitat forçada que impedeixi els abusos i els fraus més habituals i coneguts. I si per fer això cal més control i sancions, es fa. Fer el contrari és construir una societat tramposa que només vetlla pel bé individual afavorit per un proteccionisme mal entès, captiu de les reaccions dels sectors socials. No ens estranyi, doncs, que els països del nord, coneixedors del problema, no se’n refiïn i que els partits d’ultradreta creixin en escons en les eleccions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.