El vent del desert

L'onada de res­tric­ci­ons del burca s'estén per tot Cata­lu­nya amb la força de les ven­ta­des del desert que cas­ti­ga­ven la cara dels nòmades que se'l van inven­tar. Tot d'una, des­proveïts d'altres pre­o­cu­pa­ci­ons, els regi­dors dels nos­tres ajun­ta­ments s'han abo­cat a deba­tre el mal efecte que fan les dones massa tapa­des i, man­cats d'idees millors, n'han com­prat una que segu­ra­ment els pro­por­ci­o­narà la bar­re­tada dels votants amb vista a les pro­pe­res elec­ci­ons: pro­hi­bir-les. L'incon­ve­ni­ent de pro­hi­bir les dones que fan mal efecte, però, és que, a part de ser un objec­tiu sexista, té un arbi­tratge com­pli­cat. Ja ho ha dit ben clar un diri­gent musulmà que aquests dies ha sor­tit a defen­sar la seva parròquia: ens pre­o­cu­pem massa de les dones que van tapa­des i massa poc de les que exhi­bei­xen pit i cuixa a les cune­tes. Fins a cert punt, l'amoïnament dels regi­dors és com­pren­si­ble: en el tema de la immi­gració s'ha fet tard a tan­tes urgències que ningú no vol dei­xar podrir aquesta. Només cal mirar cap a Salt: l'hos­pi­ta­li­tat barata que va atraure milers de foras­ters que ja no ho són, la hipo­teca impa­ga­ble que repre­senta atra­par tants anys per­duts. Però ni tan sols a Salt, ho com­pro­varà qual­se­vol que pas­segi pels seus car­rers, el burca inte­gral no és un pro­blema pal­pa­ble. L'argu­ment més estrambòtic que s'ha posat sobre la taula a l'hora de jus­ti­fi­car la reta­llada tèxtil l'ha apor­tat el minis­tre de Justícia, Fran­cisco Caamaño, que ha pro­cla­mat que l'ús de la túnica no és com­pa­ti­ble amb la iden­ti­fi­cació de les per­so­nes. Pot­ser el minis­tre no se n'ha ado­nat però, amb les seves parau­les, acaba de posar sota sos­pita les bufan­des, que tant de ser­vei ens fan a l'hivern. L'altre argu­ment que es fa cir­cu­lar es refe­reix a la dig­ni­tat de les dones. Es veu que aquesta és una altra de les incom­pa­ti­bi­li­tats de la túnica. Però pres­su­po­sar que una dona que ves­teixi el burca inte­gral no pot ser de cap de les mane­res digna és pres­su­po­sar molt, sobre­tot si abans no li hem dema­nat a ella l'opinió. És clar que si comen­cem a dema­nar el parer de totes les dones que ens sem­blin sot­me­ses a l'escla­vatge de qual­se­vol religió, no aca­ba­rem mai. Aquesta mateixa, que ara s'acosta amb una ane­lla cla­vada al nas i que som­riu men­tre ens ense­nya l'altra que porta a la llen­gua. Li podríem dema­nar si això li fa mal i si ho porta perquè ho vol o perquè l'hi fan por­tar, però no l'hi dema­na­rem pas perquè sabem prou bé que ella ser­veix voluntària­ment una altra religió molt estesa que es diu con­su­misme. Bufa el vent del desert i ens llança la sorra als ulls.