El vent del desert

L'onada de restriccions del burca s'estén per tot Catalunya amb la força de les ventades del desert que castigaven la cara dels nòmades que se'l van inventar. Tot d'una, desproveïts d'altres preocupacions, els regidors dels nostres ajuntaments s'han abocat a debatre el mal efecte que fan les dones massa tapades i, mancats d'idees millors, n'han comprat una que segurament els proporcionarà la barretada dels votants amb vista a les properes eleccions: prohibir-les. L'inconvenient de prohibir les dones que fan mal efecte, però, és que, a part de ser un objectiu sexista, té un arbitratge complicat. Ja ho ha dit ben clar un dirigent musulmà que aquests dies ha sortit a defensar la seva parròquia: ens preocupem massa de les dones que van tapades i massa poc de les que exhibeixen pit i cuixa a les cunetes. Fins a cert punt, l'amoïnament dels regidors és comprensible: en el tema de la immigració s'ha fet tard a tantes urgències que ningú no vol deixar podrir aquesta. Només cal mirar cap a Salt: l'hospitalitat barata que va atraure milers de forasters que ja no ho són, la hipoteca impagable que representa atrapar tants anys perduts. Però ni tan sols a Salt, ho comprovarà qualsevol que passegi pels seus carrers, el burca integral no és un problema palpable. L'argument més estrambòtic que s'ha posat sobre la taula a l'hora de justificar la retallada tèxtil l'ha aportat el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, que ha proclamat que l'ús de la túnica no és compatible amb la identificació de les persones. Potser el ministre no se n'ha adonat però, amb les seves paraules, acaba de posar sota sospita les bufandes, que tant de servei ens fan a l'hivern. L'altre argument que es fa circular es refereix a la dignitat de les dones. Es veu que aquesta és una altra de les incompatibilitats de la túnica. Però pressuposar que una dona que vesteixi el burca integral no pot ser de cap de les maneres digna és pressuposar molt, sobretot si abans no li hem demanat a ella l'opinió. És clar que si comencem a demanar el parer de totes les dones que ens semblin sotmeses a l'esclavatge de qualsevol religió, no acabarem mai. Aquesta mateixa, que ara s'acosta amb una anella clavada al nas i que somriu mentre ens ensenya l'altra que porta a la llengua. Li podríem demanar si això li fa mal i si ho porta perquè ho vol o perquè l'hi fan portar, però no l'hi demanarem pas perquè sabem prou bé que ella serveix voluntàriament una altra religió molt estesa que es diu consumisme. Bufa el vent del desert i ens llança la sorra als ulls.