De reüll
‘Mrs. America’ i el poder
‘Mrs. America’ és una de les sèries de moda. I té tot el sentit. Ens enlluerna, en primer lloc, perquè parteix d’uns fets reals en una època agitada. La dècada dels setanta, quan la segona onada feminista lluita per tirar endavant l’esmena sobre la igualtat de drets entre homes i dones als EUA. Sí, millennials i post-millennials del món, això passava fa només mig segle. Però el feminisme té el gran enemic a casa, en una republicana de la vella escola, Phyllis Schlafly, que va organitzar un exèrcit de mestresses de casa per evitar l’aprovació de l’esmena al Congrés. Schlafly defensava que les dones tenien el dret d’estar-se a casa per cuidar els fills i el marit, tot i que ella era activista, escriptora, conferenciant i tenia ambicions polítiques. En segon lloc, perquè Cate Blanchett, que n’és la productora, interpreta Schlafly i ens transmet que s’ho passa bomba. Ella encapçala un repartiment d’actriuasses (Rose Byrne, Elisabeth Banks, Margo Martindale, etc.) que donen vida a les protagonistes de la política, la societat i l’estètica d’una època icònica del pop. Finalment, la sèrie retrata dones que s’ajuden, la sororitat és en tots dos bàndols. Però, també, dones escaladores. Dones a les quals els polítics menystenen i només veuen com a objectes sexuals. Dones que traeixen pel partit, dones que callen i dones traïdes. Mrs. America ens fascina perquè ens capbussa en la guerra bruta, les revenges i l’ètica relativa del poder. I, tot plegat, la fa radicalment propera.