La imaginació

Un encàrrec, o posem-hi una proposta gustosament assumida, m’està duent a revisar pràcticament tota la filmografia de Luis Buñuel i a llegir o rellegir alguns textos a propòsit del cineasta. Respecte de les seves pel·lícules, crec que allò que m’agrada més és que juga a amagar, sobretot pel que fa a les escenes sexuals. Hi ha una escena paradigmàtica a Tristana en què Don Lope (Fernando Rey) sedueix per primer cop la seva neboda (Catherine Deneuve): la càmera entra a l’habitació, però, quan l’home treu a fora un gos que hi era, tanca la porta i així ho fa a l’espectador. Incitant-lo al voyeurisme, frustra les expectatives de l’espectador obrint-li, a la vegada, les portes de la imaginació. En relació amb l’altre film que va fer amb Denueve, què seria de Belle de jour si se’ns mostrés què hi ha dins de la caixeta del client xinès del prostíbul o les escenes de llit després de què veiem la burgesa prostituïda com si hagués satisfet un desig obscur i inexplicable? És així que el seu cinema potser em fascina més pel que amaga que pel que mostra. Molts cineastes actuals en podrien aprendre. No ho dic tant en relació amb el sexe, que, de fet, cada cop es mostra menys per un cert puritanisme mentre que tantes coses es fan tan explícites i explicades. El cas és que Buñuel considerava que la pornografia, que detestava com a producte comercial, no té misteri i no deixa res a la imaginació. Per ell, no hi havia res més important que la imaginació. La imaginació pròpia i la de l’espectador, constantment estimulada. També creia que la imaginació (canalitzada o no a través de la ficció o de la creació artística) pot permetre’s totes les llibertats, compresos els desitjos criminals: “Una altra cosa és la seva realització en acte. La imaginació és lliure; els humans, no”, pot llegir-se en el llibre Buñuel por Buñuel, que recull una extensa i apassionant entrevista que els crítics de cinema mexicans José de la Colina i Tomás Pérez Turrent van fer al cineasta pocs anys abans que morís. Els la recomano vivament. És plena de sorpreses, com ara aquesta consideració de Buñuel: “No vull fer el paper de profeta, però penso que ens acostem a la catàstrofe final. Si no és per la bomba atòmica, serà per la destrucció del medi ambient. Mirin la publicitat que es fa de la violència. L’excés d’informació és com la pesta.” Ho va dir fa més de quaranta anys.