Guerra a la carta de vins

Quan un client tria un vi en un restaurant del país opta per un celler català en el 41,5% dels casos. És un exitàs, perquè venim de xifres baixíssimes, però continua essent molt estrany que en un territori gran productor de vi com Catalunya, amb dotze denominacions d’origen al llarg del mapa, els vins propis hi siguin, encara, minoritaris. De fet, si les estadístiques prenen com a referència les DO, el primer lloc, destacat, és per a La Rioja, que disposa d’una quota del 22,8% del mercat interior català. Catalunya és un dels principals territoris de distribució dels vins espanyols, que aprofiten perfectament l’extra de difusió internacional que significa el turisme. Ara canviem el focus. Quan un client espanyol tria un vi en un restaurant de fora de Catalunya opta per un celler català en el 0,7% dels casos. Un percentatge insignificant que, a més, va a la baixa a cada estadística anual. Conscients d’aquest rebuig, els cellers catalans fa temps que han optat per l’exportació –hi ha llocs, com el Priorat, que col·loquen les seves ampolles, majoritàriament, a l’estranger– i per eixamplar, any rere any, la quota del mercat català. La tria d’una ampolla al restaurant és un acte totalment lliure. A Espanya, l’oferta –restauradors– i la demanda –clients– s’han posat d’acord que no els interessen els vins catalans. S’han independitzat emocionalment d’uns productes que consideren aliens, amb unes etiquetes escrites en la llengua d’un país amb el qual no empatitzen. Però això no treu que els seus cellers omplin les cartes dels restaurants catalans. En fi, que si algú s’equivoca, no són ells.