Atrapa un lladre

Vaig començar ahir aquesta sèrie sobre “pel·lícules d’estiu” amb una de les grans: La finestra indiscreta (Rear Window, 1954), amb la qual Alfred Hitchcock ens presenta un mirall com a espectadors: som com el fotògraf voyeur que, interpretat per James Stewart, projecta en aquelles finestres/pantalles la imaginació, els desitjos i les temors, les expectatives (a vegades frustrades) sense poder actuar dins d’allò que es contempla. Vaig veure La finestra indiscreta per primer cop una nit de l’estiu del 1984 (i després l’he vist molts d’estius a casa, amb les finestres obertes) en un cinema de Barcelona (diria que el Tivoli) quan va “reestrenar-se” simultàniament amb altres films (Vértigo, La soga, Qui va matar Harry? i la segona versió de L’home que sabia massa) que Hitchcock havia retirat de l’exhibició durant un llarg període de temps. La vaig veure amb la mare mentre el pare estava ingressat a la clínica Barraquer recuperant-se d’una operació de retina que l’obligava a mantenir-se immòbil: no puc deixar de pensar que és un film que apel·la directament a la visió, que ens “toca” els ulls. A La finestra indiscreta Grace Kelly és Lisa Fremont, la xicota del fotògraf Jeff, al qual li agrada molt sense deixar de veure-la com una dona que vol “atrapar-lo”. En tot cas, primer hi apareix com si fos un somni del fotògraf adormit que, fent-se-li real, es desperta amb un petó d’aquells que Hitchcock va filmar com ningú. Un any després de La finestra indiscreta, el director se’n va anar a la Costa Blava per rodar-hi To Catch a Tief (1955), en el qual Grace Kelly també fa, en aquest cas a Cary Grant, meravellosos petons, un dels quals en una habitació del Carlton des de la qual es veuen focs artificials esclatant al cel de Canes. Diuen que és un film lleuger amb una trama sobre un exlladre de joies (Grant, l’elegant) convertit en sospitós de nous robatoris comesos per algú que l’imita. Hitchcock, però, sempre té replecs i, jugant entre el vertader i el fals o l’original i la còpia, no va fer vacances a la Costa Blava, on, en aquest film que convida a una sessió doble amb La finestra indiscreta, hi arriba per fer-ne, junt amb la mare folrada de diners, una jove nord-americana disposada a l’aventura. Continuarà: demà, Bonjour tristesse, Otto Preminger (1958).