‘Bonjour tristesse’

Ahir vaig proposar un programa doble (La finestra indiscreta i Atrapa un lladre) amb Grace Kelly i Alfred Hitchcock, del qual aprofito per comentar que va ambientar alguna altra pel·lícula a l’estiu com a temps de vacances i de viatges que, posant en suspensió l’ordinari, disposa a l’imprevist, l’aventura i perills mai imaginats, com els que arriben a les famílies respectives de les dues versions (l’anglesa és de 1934 i la nord-americana, de 1956) de L’home que sabia massa a partir d’una confidència inesperada, accidental, d’un espia abans de morir assassinat: en el primer cas, a Suïssa, i en el segon, a Marràqueix. Escrivint-ho em resulta inevitable pensar que ara vivim en una situació de “perill” que du a suspendre viatges i no sé fins a quin punt les vacances. Fent vacances a la Côte d’Azur, unes fotos de promoció turística de la qual enceten Atrapa un lladre, Frances Stevens (Kelly) viu una aventura amb la idea d’enxampar un lladre de joies (John Robie, El Gat, amb la còrpora de Cary Grant) mentre a la vegada el sedueix. Si no recordo malament, el primer cop que apareix al film és a la platja de Canes mirant amb interès El Gat mentre aquest surt de l’aigua i li passa pel davant sense ni tan sols veure-la. Frances Stevens és una jove rica nord-americana que no vol avorrir-se. Tan rica com ella, la Cécile (meravellosa i fràgil Jean Seberg) de Bonjour tristesse tampoc no vol avorrir-se, però no se’n surt, encara que es passi les nits de festa a París i que, en unes vacances d’estiu també a la Côte d’Azur, es rebolqui a la platja amb un amant i, gelosa, conspiri contra la dona (Deborah Kerr), de la qual potser s’ha enamorat el seu pare (David Niven). Consentida i capritxosa, Cécile amaga la tristesa que, finalment, s’entreveu en el seu rostre desmaquillat (que a la vegada manté l’enigma d’una màscara) reflectit en un mirall. Adaptant la novel·la de Françoise Sagan, Otto Preminger aborda, més enllà de l’ociositat dels seus protagonistes i d’una aparent frivolitat, la tan humana manera de malgastar la vida, la capacitat infinita per a l’autoengany, la manipulació dels sentiments aliens. I és així que envaeix un desassossec mentre es contempla la plenitud dels colors de l’estiu. Continuarà: demà, The seven year itch, Billy Wilder, 1955.