Hores baixes

No ho dic només jo, ni és una impressió subjectiva fruit de la calor de l’estiu. El conjunt d’indicadors apunten tots ells, tossudament, en la mateixa direcció. I determinades arrogàncies i poc sentit de la realitat m’impulsen a escriure aquesta crònica d’estiu, entre el bany, el descans i la percepció de l’entorn, pausadament. Arribem al final del primer mes d’estiu, de vacances, amb l’ensopiment ja típic d’una gestió municipal afectada per la calor, menor presència de ciutadans, tancament d’alguns comerços, aquells pocs que han obert després de l’estat d’alarma, i les típiques iniciatives primàries d’estiu com són els asfaltatges d’alguns carrers, rebaixos de voreres i algunes obres de manteniment que es recuperen cansades d’esperar en algun despatx dels serveis municipals. En un any no podem destacar obres d’importància i la ciutat viu un ensopiment dels més llargs que recordem. La retirada de troncs a les lleres dels rius de la ciutat, resultat del Glòria després d’uns quants mesos, la reubicació dels semàfors a les obres del carrer de la Creu sis mesos després i algun pas de vianants pintat són algunes de les obres significatives i poca cosa més. El carrer de la Creu, refet a trams, a esquenes dels veïns, no satisfà ningú. No parlaré de la recollida d’escombraries perquè ja li dedicaré una crònica especial. La carretera de Barcelona està empantanegada i els accessos a la ciutat, pel nord i pel sud, són indignes d’una ciutat capital de província. Les senyalitzacions d’entrada i sortida són confuses quan no inexistents. Estem, òbviament, en hores baixes i no solament afecta l’equip de govern sinó també l’oposició per un excés de tàctica. Diverses raons em fan ser pessimista. La primera és que el govern ni hi és i quan hi és actua a deshora. Governar en minoria i amb només una dedicació exclusiva complica molt la necessària coordinació entre tècnics i regidors i entre aquests i l’alcaldessa. A tot això cal afegir-hi la desatenció de la ciutat per la compaginació de càrrecs de l’alcaldessa. Ni en això es poden d’acord els partits de l’oposició. Una oposició fragmentada i desunida: Guanyem és sobiranista però PSC amb Cs, no. L’antagonisme dels partits sobiranistes amb els unionistes impedeix alhora arribar a grans acords. Govern i ERC formen govern a la Generalitat i no es volen disparar trets als peus. Més hores baixes per la renúncia de Carles Ribas, la cara rigorosa i propera del govern. La Casa Pastors com a seu del fons Santos Torroella, en aturada cardíaca. Les obres i projectes pendents de fa anys, dormen el son dels justos en el calaix de l’alcaldia amb l’excusa d’una futura licitació. I la darrera patacada sobre la ubicació de l’hospital Josep Trueta al municipi veí de Salt després de la lluita amb ERC per defensar, contra els arguments tècnics i professionals, una opció política fracassada. La tan esperada millora d’efectius en la PM es veu que també es farà esperar i ja són més de quatre anys amb promeses incomplertes. On són els grans projectes de ciutat a què ens tenia acostumats els governs de Nadal?

La reculada és evident i inqüestionable, arriba a límits històrics i en una crisi constant. Tampoc es visibilitza un acord conjunt dels partits de l’oposició per guanyar una moció de censura. Ser assenyalat pels sectors conservadors, el factor independentista i els equilibris a la Generalitat són tres grans lloses que ho impedeixen. Mentre anem fent a la gironina, la ciutat es governa entre Barcelona, Girona i el nou Junts. Però en política no es pot fer el ridícul. Girona mereix un altre govern, de progrés, que torni a generar il·lusió i canvi, des de Girona i per a Girona i que reverteixi les hores baixes en què ens trobem. Les tàctiques mal orientades, aquestes sí, al calaix.