‘Conte d’estiu’

Ahir parlava de Le rayon vert, un film estiuenc d’Éric Rohmer que estimo especialment; de fet, podria dedicar bona part de la sèrie a aquest cineasta que, mentre deixa entendre que la xerrameca dels seus personatges sovint amaga el que vertaderament pensen o senten, fa atenció als estats i moviments de la naturalesa. Això perquè moltes pel·lícules de Rohmer (bona part de la filmografia del qual s’estructura en cicles en què cada peça aporta una variació d’una mateixa situació argumental) passen a l’estiu, que inflama el desig eròtic.

Dels sis Contes morals, que van ocupar-lo entre els anys seixanta i primers dels setanta, se’m fa present com circula el desig entre els protagonistes de La col·leccionista (1967) mentre estiuegen en una casa de camp a la Provença i com, a Le genou de Claire (1970), Jean-Claude Brialy (Jérôme) s’obsessiona amb el genoll d’una jove durant unes vacances vora el llac d’Annecy, que Néstor Almendros va fotografiar bellament amb una “paleta gauguiniana”. Dels sis Contes i proverbis, que va realitzar als anys vuitanta i als quals també pertany Le rayon vert, el títol Pauline à la plage (1983) suggereix la naturalesa estiuenca d’un film en què, en un lloc de la costa atlàntica francesa, l’adolescent Pauline s’enamora mentre la seva cosina Marion, més gran, fa més cas del desig d’un seductor sense compromisos que de l’amor d’un amic amatent.

Resta el cicle dels Contes de les quatre estacions, un dels quals, evidentment, és el Conte d’estiu (1996), protagonitzat per un jove matemàtic (Gaspard/Melvin Poupaud) que passa uns dies de vacances a Dinazh, a la Bretanya. Gaspard és un de tants personatges rohmerians que, arrossegats per l’espurna de l’instant, muden de desig en la confusió sentimental. Esperant que arribi la voluble Lena, passeja per la platja amb Margot (a la qual ha conegut en un restaurant on fa de cambrera) sentint-hi una atracció compartida que disfressen d’amistat. Encara hi ha una altra noia, la seductora Solene. Gaspard és un mariner que, amb tres amors possibles en un mateix port, du una guitarra i compon una cançó marinera sobre una filibustera imaginària que, traduït del francès, acaba així: “Cal anar fins a la fi del món per saber que la terra és rodona.” Continuarà: demà, Pierrot le fou, Jean-Luc Godard, 1965.