‘Pierrot le fou’

Després de dos dies amb Rohmer, continuaré amb un film de Jean-Luc Godard, que va ser company seu a la redacció de Cahiers du Cinéma abans que formessin part de la Nouvelle Vague. D’aquesta, Godard ara és l’únic supervivent dels seus artífexs cabdals, a més de ser, possiblement, el més gran cineasta viu. El cas és que si Rohmer va preferir la costa atlàntica com a escenari de les aventures estiuenques de molts personatges seus, Godard va triar el Mediterrani com a destinació de la fugida romàntica dels protagonistes de Pierrot le Fou (1965), un d’aquells films en què es respira la llibertat amb la qual va rebentar les convencions cinematogràfiques. Una fugida, tanmateix, impossible en què Ferdinand (Belmondo) pateix la traïció de Marianne (Anna Karina, inoblidable) perquè, en fi, les dones del primer Godard solen ser fatals i mentideres. Tot és possible a Pierrot le fou, com ara que Ferdinand (rebatejat com a Pierrot, associat als arlequins pintats per Picasso, a la vegada que no és per res que el cognom de Marianne sigui Renoir) llegeixi a la seva filla un text d’Élie Faure sobre Velázquez mentre és a la banyera i una, en veure-ho, pensi que és clar que s’ha de dur l’art fins a la cambra de bany, posem per cas, per sentir-lo a prop de la vida; que Sam Fuller aparegui per dir que “les pel·lícules són amor, odi, acció, violència, mort, en una paraula: emoció”; que els seus protagonistes interpel·lin els espectadors, adreçant-s’hi verbalment, com ho fa Ferdinand, o mirant-los, com ho fa Marianne, per suggerir-los que no podrà mantenir la promesa d’amor i de fidelitat al seu amant; que Ferdinand, amb el lloro dels pirates a l’espatlla, llegeixi fragments de Viatge al fons de la nit, de Céline; que Anna Karina, com si fos un musical, es posi de cop a dansar i cantar Ligne de vie en una pineda. Tot això mentre s’hi va respirant l’aire de l’estiu i les imatges adquireixen les tonalitats intenses del cromatisme fauvista. El blau del cel i del mar en tensió mediterrània amb el verd dels pins que Godard va filmar a l’illa de Pòrcaròlas, dins del municipi de Ieras, on Agnès Varda va filmar part d’Une chante, l’autre pas (1977) i Jacques Demy va pensar a rodar-hi un musical que, finalment, va fer a Rochefort. Continuarà: demà Les demoseilles de Rochefort, Jacques Demy, 1967.