Els Borbons, fuga rere fuga
Sis reis de la dinastia dels Borbons escàpols són rècord mundial de reials fugides, la meitat dels 12 que ho han estat del Regne d’Espanya. Expulsats per la condemna majoritària de la gent, per les seves malifetes, mal govern i corrupció.
El mal fat que persegueix la dinastia nascuda a Borbó, població de poc més de 2.000 veïns, departament de l’Alier, a la regió francesa d’Alvèrnia-Roine-Alps, és l’ambició, una ambició fora mida i l’afany il·limitat de fer realitat tots els desigs imaginables els han dut a ser un nucli familiar malaltís des de principis del segle XVIII, quan arribats al regne de Castella van imposar un poder total centralitzador que els ha dut a ser provocadors d’escàndols de tot ordre, guerres civils, motins, exilis, baralles i traïcions.
Els Borbons foren sobirans de França i del regne de les Dues Sicílies. Hi ha encara avui el Gran Ducat de Luxemburg, però atenció, des de 1964, el Gran Ducat pertany a la dinastia de Nassau per voluntat expressa del gran duc Joan, que preferí mantenir com a cognom de la dinastia el de la seva mare davant el patern (Borbó-Parma), per la mala imatge, fins i tot en el nom, de Borbó.
Felip V va ser el primer Borbó arribat al poder al regne de Castella l’any 1700, fou un sobirà violent i agressiu contra els seus adversaris, rancuniós i venjatiu fins a la vesània contra els catalans i tots aquells que defensaren la legitimitat de la dinastia dels Àustries. Deixà gravat amb sang l’odi contra Catalunya, des de la destrucció del país, el setge de Barcelona de l’any 1713-1714, el decret de Nova Planta o l’afany d’anul·lar-la com a nació lliure.
Després d’un segle XVIII espanyol de permanent reculada econòmica, política i social en comparació amb les dues grans potències del segle, Anglaterra i França, i els avenços industrials i ideològics que aquests estats aconseguien, començà el vodevil històric dels Borbons. Si l’un escandalós, l’altre encara més.
Amb el cinquè Borbó, Carles IV, van començar els reis escàpols. Si hom recorda La família de Carles IV (1800), de Goya, veurà en el quadre la radiografia més exacta de la decrepitud d’aquell moment. El destronà el seu fill Ferran VII, el 19 de març de 1808, impulsant un cop d’estat a partir del motí d’Aranjuez, basat en la pretesa infidelitat de la seva mare amb Godoy, el veritable mandatari, i el descontent de la població per la penúria generalitzada i les permanents derrotes militars. Darrere l’escàndol, la sospita d’un triangle amorós de Carles IV, Maria Lluïsa i Godoy.
Els Borbons van abdicar a canvi d’un castell a França i d’una assignació anual de 34 milions de reals (ara seria uns 120 milions d’euros).
Ferran VII feu cèlebre una frase, potser falsa: “Si he traït el meu pare, no trairé el meu poble?” Poc després va vendre el tron a Napoleó per una pensió anual i vitalícia de 4 milions de reals, un matrimoni amb una princesa de la reialesa europea i fer-lo rei d’Etrúria, al centre d’Itàlia.
La posterior fugitiva fou la vídua de Ferran VII, la regent Maria Cristina de Borbó, acusada de tenir una fortuna de 80 milions de reals, fruit corrupte de monopolis i trama il·legal d’esclaus. Manipuladora de governs i cops d’estat, s’escapà el 1854.
Isabel II fugiria per la Revolució de 1868, la del general Prim, per corrupta, de vida desenfrenada –hom diu que va tenir 12 fills dels seus amants– i pèssim govern. Els germans Bécquer en feren la sàtira més cruel. Els seus escàndols sexuals, hom els situa al nivell de l’emèrit Joan Carles.
El següent que va haver d’anar- se’n fou Alfonso XIII, de qui Valle-Inclán, digué: “Lo han echado, no por rey, sino por ladrón”, frase molt actual. Expulsat pel triomf republicà l’abril de 1931. Havia donat suport total a la dictadura de Primo de Rivera. També addicte als plaers de la carn.
El darrer expulsat per la pressió popular, més moral que política –cas Corinna i diners foscos per tot arreu i escàndols de llit que afloren–, és Joan Carles. Cedit pel seu pare, Joan de Borbó, a Franco a canvi de la dinastia.
Un exrei luxuriós i corrupte que dia que passi serà l’ase dels cops, sense treva, l’objectiu és clar: protegir Felip VI i el règim del 78 i tots els que en són protagonistes i beneficiaris.
