Monarquia avui
En el passat la monarquia s’identificava amb el poder absolut i en tots els àmbits públics: fer lleis, condemnar a mort, concedir privilegis. Sols manava una persona, divina o representació de la divinitat, i la resta obeïa. No sempre va ser hereditària, hi va esdevenir per evitar la lluita despietada entre aspirants a aconseguir la corona. Per a Plató, el millor dels règims polítics si qui ostenta la corona és el millor per exercir el poder; altrament no hi ha monarca, sinó tirà.
En l’actualitat, però, el seu caràcter és sols (sols?) simbòlic, d’aquí la contrasignatura dels seus actes. Ara regnar no és manar en el sentit jurídic de la paraula, la qual cosa equival a dir que el rei no és el sobirà. I ni tan sols és imprescindible: en els estats democràtics la capçalera de l’Estat pot ser simbòlica (Itàlia o Espanya) o efectiva (Estats Units, França). En el cas de les capçaleres simbòliques, algunes comparteixen amb els caps d’estat amb poders el fet de ser electives, com és el cas d’Itàlia o Alemanya. Altres, com Anglaterra, Noruega, Dinamarca, Bèlgica, Holanda... són hereditàries. En totes hi ha hagut escàndols, corrupteles, crisis, i en cap s’ha plantejat que la persona i el càrrec fossin la mateixa cosa. Fins ara i aquí.
Vist el caràcter simbòlic de la monarquia, fora temptador dir que la institució és un anacronisme, i de fet ho seria si en política l’única cosa que comptés fos el dret. Sabem, tanmateix, quina rellevància (a Catalunya en els darrers temps n’hi hem donat molta) poden tenir els discursos regis, aparentment innocus, consensuats sempre amb el govern de torn. De fet, diu la Constitució que el rei arbitra i modera les institucions. No és casual. Té a veure amb la complexitat territorial ideològica d’Espanya. Si deixem a banda els que mai han volgut formar-ne part, la resta hauríem d’admetre que en el cas d’Espanya deixar a la sort d’una elecció la més altra representació de l’Estat fora temerari: si ni tan sols som capaços de consensuar els vocals del Consell General del Poder Judicial, serem capaços de discernir qui fora el millor president per a la república? Per no parlar de totes les institucions a Catalunya la qual elecció es troba bloquejada per manca de consens.
Arribats aquí, no es pot destriar la presa de posició sobre l’afer Joan Carles I de la visió que cadascú tingui de la monarquia, ni distingir el mèrit o el demèrit de la institució de la lloa o crítica que per barris s’està fent de la transició. La dinastia borbònica és la legítima hereva de la corona espanyola, però vist el paper que hi va jugar en relació amb Catalunya en el segle XVIII i també ara en el segle XXI, i tenint en compte que Franco va preferir Joan Carles al seu pare, Joan, sempre hi haurà qui critiqui una posició o una altra. Crec que hi ha més de positiu que de negatiu en el compte de resultats envers una Catalunya que durant molt de temps va fer gala del seu principat de Girona, de “la nostra” infanta i d’un autogovern de nivell impensable en temps passats, tot i que sempre sigui millorable. Una fugida cap endavant en el 2017 va tensar tots els ressorts.
En un temps no gaire llunyà hi havia a Espanya monàrquics que titllaven Joan Carles I de traïdor (com molts franquistes!) i gent que s’autoproclamava joancarlista fins i tot des de les files republicanes. Paradoxes d’un temps singular que transità de la dictadura a la democràcia vessant menys sang que en qualsevol revolució, perquè ja se n’havia vessat fins a la nàusea. També ell tenia una cort, més plebea i parvenue que en cap altre lloc, però tan disposada a riure les gràcies del monarca i la seva família i a mirar cap a una altra banda com l’anomenada societat civil, la classe política i un llarg etcètera en els quals ens hi trobaríem tothom per acció o omissió. Ara toca perfilar la figura de la inviolabilitat en termes de democràcia, encara que sembli oxímoron. Si es prova la seva responsabilitat, que la justícia sigui “igual per a tothom”. Fins aleshores, deixem per a la premsa rosa la seva ubicació, i per a la groga peticions absurdes o contradictòries.