El cap de carbassa

Cal confessar que pateixo del vici de la lectura, tot i les meves deficiències visuals. Malgrat tot, he repassat una trentena de l’exagerada quantitat de llibres escrits pels presos polítics, exiliats, periodistes amb pretensions i escriptorets orgullosos de ser anticatalans que no volien perdre l’oportunitat de treure el nas per explicar mentides.

He saltat en diagonal, com una llebre, les cròniques prescindibles d’estades a la presó (hi ha una gran literatura nord-americana al respecte, que és difícil que sigui superada) i les anàlisis polítiques feixugues, amb obvietats que no aporten cap interès o novetat rellevant.

Una conclusió sincera de tot allò llegit: el peix més gros encara no ha sortit. Només el darrer llibre del M.H. President Puigdemont M’explico és el que fins ara, més m’ha agradat, malgrat les ratllades i les coses mig dites que per la precaució que sigui, ha estimat més no exposar.

Jo sÓc de fer comparances entre llibres que tracten un mateix tema. Quan fa temps vaig llegir Cataluña Año Zero del periodista Ernesto Ekáizer, em va sorprendre una afirmació que va posar en boca del President Puigdemont: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència” (pàg. 40). En el llibre del President això se’m confirma: primer, posant-ho en la veu de Clara Ponsatí: “...no hi ha res preparat (...), què hem estat fent tot aquest temps?” (Pàg. 534). Milers de catalans que es van jugar el coll durant el referèndum també encara s’ho pregunten. Més endavant, després d’una reunió maratoniana, ell mateix recalca: “Veig que fins al dia 1 d’octubre les coses estaven molt ben preparades, però no veig que ara ho estiguin. No s’han fet moltes de les coses que s’havien de fer. El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals.” Aleshores, llegint això, la pregunta que no contesta cap del llibres repassats és: què va fer exactament durant dos anys el Govern que ens havia de dur cap a la independència? El President Puigdemont encara afegeix el 25 d’octubre parlant amb Junqueras: “No tenim res a punt, no hi ha res al darrere, no tenim les estructures d’estat, no tenim res” (Pàg. 564). Fins i tot la seva dona li ho retreu (Pàg. 605): “Però com pot ser que féssiu un 1-O tan ben fet, que ho tinguéssiu tot preparat, i no tinguéssiu res previst per a l’endemà de la proclamació? Com podeu anar així?” (Pàg. 605).

També es dolen dels crítics com ara jo. El llibre d’un gran patriota a qui respecto profundament, el senyor Jordi Turull, Persistim, se m’enfada perquè “els savis i cronistes que viuen del procés des del sofà (el meu el tinc desballestat, visc de lloguer i amb prou feines arribo a final de mes) de casa”, els hem retret que “no hi hagués ni una sola estructura d’estat a punt”. I afirma que “amb les noves tecnologies, podíem haver estat a punt en poc temps” (Pàg. 84). És evident que no. Fins i tot explica una anècdota molt trista: a la sala de Palau on són quan saben que sortirà el Rei a reafirmar el “A por ellos”, diu que el televisor no funciona (Pàg. 73). Així no es pot anar enlloc. El llibre del president ho explica diferent, diu que no vol veure el discurs en directe i que Turull surt de la sala i se’l mira pel mòbil.

Il·lusos? Es van deixar enganyar? Creien que sortir d’Espanya seria una pel·lícula de Walt Disney? Ells saben prou que havien tingut sobre la taula ofertes molt serioses per a construir un estat, però en van prescindir per la severitat de les eines que calia administrar. Creien poder forçar una etapa de transició per a arribar a una taula de negociació. No sabien que a la taula de negociació només s’hi arriba després de fer la independència amb un cert nivell de força i poder?

Total, que després de tanta lectura, tal com diu l’adagi: Qui molts llibres llegeix, del cap pateix. O si us estimeu més la versió metafòrica: Qui llegeix massa, el cap se li torna de carbassa. Això darrer és justament el que m’ha passat. Tinc un caparró com un carbassot inflat a punt de rebentar. Aquest deu ser el mal que també encara pateixen molts catalans quan descobreixen que, sense embuts per part dels mateixos protagonistes, al voltant de la independència promesa, el més calent era a l’aigüera.