Catalunya serà laica o no serà

Mai no havia vist tantes prohibicions com ara. Vivim en l'era de la prohibició: prohibit fumar, prohibit escopir, prohibit aparcar, prohibit passar... Prohibit prohibir –aquesta és una prohibició del Maig del 68–. Em pensava que seria l'última, però és evident que no; era la primera del diluvi que ens ha caigut a sobre. Estem ben arreglats. No en fem prou amb els deu manaments de la llei de déu per viure en pau amb el proïsme? Es veu que no. I tan feliços que seríem si es complissin aquests deu manaments! Però deu són pocs. Una vegada transgredits, què se'n faria, de nosaltres, sense noves prohibicions? Ens avorriríem mortalment. Però si tot està prohibit, la transgressió es converteix en pura rutina. És mortal de necessitat.

Tinc entès que en alguns clubs i restaurants de Londres està prohibit portar texans. Però és que en alguns bars i algunes cerveseries, el que està prohibit és el vestit. Espatlla l'ambient. Personalment, trobo que, si hi ha una cosa que espatlla l'ambient, és la irrupció del telèfon mòbil. En molts locals ja el prohibeixen. En d'altres, no cal. El sentit comú ja t'avisa que l'apaguis. Però sempre hi ha algú que s'ha deixat a casa el sentit comú. I de cop i volta es produeix l'ensurt. Tothom s'altera, llevat de l'usuari del mòbil, satisfet de ser la persona més «important» de la sala. Ell tot solet ha estat més espectacular que l'espectacle.

De prohibició en prohibició, ni ens adonem que el govern i l'Església ens afaiten cada dia i ens prenen el pèl. El president Zapatero ha viatjat a Roma. Ha mantingut una cordial entrevista amb el papa Benet XVI. I ha tornat a Madrid tan content i alegre de la bona rebuda. I com voleu que no el rebés bé, el Papa, si d'entrada ja estaven d'acord que no es canviarien els acords de 1979? Cada vegada és més clar que la famosa transició va ser, en realitat, una no menys famosa transacció entre vencedors i vençuts. D'aquí deu venir que ara apareguin els «no convençuts», entre els quals em compto. No estic gens convençut que anem pel bon camí. El «bon camí», en un estat de dret, és assumir els valors de la laïcitat, el primer dels quals és la tolerància. La tolerància és, abans que tot, una actitud intel·lectual i moral. Entendre l'altre és la primera condició per respectar-lo i, posteriorment, estimar-lo. No és gens fàcil estimar el proïsme. En teoria, sí, però a la pràctica ja són figues d'un altre paner. El «nostre proïsme», com bé deia Nietzsche, no és el nostre veí, «és el veí del veí». No sé què ho fa, que «el veí del veí» sempre ens resulta més simpàtic que el veí del costat. Amb el veí del costat, ho tenim molt clar: «El meu proïsme sóc jo.» ¿No diuen que la caritat comença per un mateix? Aquesta frase, nascuda a l'ombra dels claustres monàstics en èpoques de cilicis i flagells, és tot el que sabem de la caritat. Comença per un mateix i acaba en un mateix. Això és tot. La resta són quatre almoines.

Doncs bé: si aprenguéssim els valors de la laïcitat, estaríem molt més a prop de Déu (i seríem, per tant, més religiosos) que no pas confessant la fe catòlica, apostòlica i romana. Aquesta fe, de la qual ens sentim tan cofois, és una fe dogmàtica i absolutista. Durant segles i segles ha estat l'espai privilegiat de la intolerància. A partir de Teodosi el Gran, el cristianisme, inicialment perseguit, es convertí en el perseguidor sistemàtic dels jueus i dels pagans. No menys que de les heretgies doctrinals. Les internes i les externes. Les internes van donar peu a la Santa Inquisició, que ja són ganes d'anomenar «sant» o «santa» qualsevol cosa que faci l'Església. I les externs van donar peu a les santes croades contra els infidels. D'infidels, ho som tots. Però alguns, més que els altres. Els musulmans, per exemple, són el súmmum de la infidelitat. La creu i la simitarra s'odiaven a mort. Odiar és avui una forma d'afirmació personal. La qual cosa no deixa de ser una estranya paradoxa, si tenim en compte que el cristianisme és la religió de la pau, de l'amor i la fraternitat. Però és molt clar que, de tot això, no en queda res. El catolicisme s'ho ha menjat tot. En nom del culte a la personalitat del Papa, revestit de Cèsar, al qual devem tot l'honor i tota la glòria. De res no han servit ni les reformes ni les contrareformes. Dels neocons als neocatecumenals, i de Calví a Benet XVI, la música de fons és sempre l'ambició de governar. On la religió governa, l'Estat de dret camina de tort. És ara que hauríem de fer la transició. Ara que la transacció ja és història, hauríem de transitar l'espai que ens separa de la laïcitat. La laïcitat no és la derrota de l'Església, sinó la victòria de la tolerància i dels esperits lliures. La laïcitat no és ateisme ni tampoc irreligió. És neutralitat (de l'Estat i de l'escola), independència (de l'Estat en relació amb l'Església i viceversa) i llibertat (de consciència i de culte). Prou parlar de mocadors i de burques. Prou parlar de mantellines i de barretines. Catalunya serà laica o no serà.