‘Les vacances de M. Hulot’

La imatge d’un mar una mica agitat amb les onades batent contra les roques es manté fixa mentre van passant els títols de crèdit de Les vacances de M. Hulot, el film que, inventant-se un meravellós personatge tan bonhomiós com maldestre reprès en els seus films posteriors Mon oncle, Playtime i Trafic, Jacques Tati va dirigir i protagonitzar l’estiu del 1952 a Saint-Marc-sur-Mer, al departament del Loira-Atlàntic, integrat dins del País del Loira amb controvèrsia perquè és part de la Bretanya històrica. Després de la imatge marítima es mostra l’agitació humana, amb el seu brogit, en una estació de tren plena d’estiuejants en direcció al seu lloc de vacances a la costa. D’altres van en autobús mentre que també observem un cotxe atrotinat per una carretera polsegosa amb el qual Hulot arriba a l’hotel davant la platja de Saint-Marc-sur-Mer. Sempre amb la pipa a la boca, caminant malgirbat i a la vegada amb una elegància inexplicable, ensopegant aquí i allà, fent-ho tot amb una encantadora mala traça, Hulot posa en qüestió (alterant-la, però també animant-la) la vida marcada fins i tot en temps de vacances de bona part dels estadants de l’hotel. “És un personatge d’una informalitat incorregible que demostra que l’imprevist sempre pot arribar pertorbant l’ordre dels imbècils”, va dir-ne André Bazin sense contemplacions. En fi, posem-hi que Jacques Tati, amb un humor sense ira, es riu de la rigidesa burgesa. Seguint els moviments d’Hulot, encarnat per Tati com un doble d’ell mateix, aquest deliciós film de comicitat subtil, sempre sorprenent i joiosa, desplega un retrat coral, amb la seva observació dels comportaments humans, mentre mostra l’ambient de platja que perdura d’una manera essencial: els banys al mar, la gent estirada a la sorra, els tràfecs amb els para-sols, les corredisses i jocs de la mainada, els exercicis físics, els efectes agradables de la brisa i els desordres d’una ventada. Allà hi és Hulot intentant fer coses, com anar amb un caiac que, de cop, es doblega per la meitat. El 1978, Tati va partir d’aquesta escena per afegir-hi un gag en què el caiac doblegat sembla un tauró creant pànic a la platja. Un irònic homenatge a una pel·lícula d’èxit aleshores recent. Continuarà: demà Jaws, Steven Spielberg, 1975.