‘Jaws’

Explicava ahir que, en un gag rodat l’any 1978 que parteix del caiac que es doblega per la meitat a Les vacances de Mr. Hulot (1952), Jacques Tati va fer una picada d’ullet a Jaws (1975). Això perquè el caiac doblegat va obrint-se de manera que sembla la mandíbula d’un tauró i fa que, estant molt pròxim a una platja, la gent corri espantada, tot i que amb un volgut efecte còmic. A la pel·lícula dirigida per Steven Spielberg, d’un èxit espectacular des que va estrenar-se als EUA al començament de l’estiu del 1975, hi ha una situació similar, però està filmada de cara al mar per crear una sensació de perill, por i incertesa. Això mentre que la rèplica irònica de Tati està filmada de cara a la platja per observar la comicitat dels estiuejants corrent sense que, de fet, hi hagi cap tauró i, per tant, el perill conseqüent. És una broma que, en tot cas, dona compte de com Jaws aviat va fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu. Era una adolescent quan vaig veure per primer cop Jaws impressionant-me des del primer moment, en què Chrissie, que es banya nua al mar sortint d’una festa nocturna a la platja, és atacada per alguna cosa que no es mostra, però que pot intuir-se què és: el cos nu filmat de sota com si correspongués a la visió del tauró invisible; els crits de la noia mentre que, sense poder fer-hi res, és arrossegada per una força que la xucla fins que desapareix. Es diu que va haver-hi problemes amb la rèplica mecànica del tauró, cosa que va jugar a favor del film: més insinuat que mostrat, anunciada la seva presència amb la música inquietant de John Williams, el tauró representa una amenaça terrorífica gairebé abstracta. De fet, Jaws és un film d’una gran eficàcia que, entre el cinema de terror amb suspens i el d’aventures, aporta un dels relats sobre la lluita humana contra un monstre. Tres homes (sí, acostumen a ser homes els emprenedors de tals aventures) van a la seva recerca: el cap de la policia local (Roy Scheider), un biòleg marí (Richard Dreyfuss) i un caçataurons (Richard Shaw) que, com que és de l’estirp del capità Ahab, mor en l’intent. I no oblidem un alcalde que, per no espantar els turistes, nega l’existència del “tauró assassí”. Continuarà: demà Les vacances del cineasta (Vakantie van de filmer), Johan van der Keuken, 2000.