L’equilibri

El 17 d’agost és el dia de l’equilibri impossible. No es pot dividir un mes de 31 dies en dues meitats simètriques, alineades a la perfecció. El 15, endiumenjat com si no hi hagués cap altra celebració al món, meitat exacta d’un número tan rodó com elegant, el 30, deixa sempre en molt mal lloc el 16, que és un dia feixuc, perquè s’arrossega mandrós l’endemà de la gran festassa d’agost. Amb el 16 la cosa estival ja decau, fa el tomb i amb el que li va al darrere es desquadra. És així i no pot ser d’altra manera, el 17 és el dia en què tot comença a fer tentines; el vaixell s’escora, l’ombrel·la s’inclina, el capvespre s’escurça, l’estiu ja vincla. El 7 se li fa feixuc a l’1, que no té més remei que carregar-se’l a l’esquena, i encara bo que només són 24 hores.

Amb o sense els números, l’equilibri esdevé un dels exercici humans de més difícil consecució. Hi ha, però, dreceres mentals per fer-ho tot més àgil. Per exemple; per a alguns és tan simple com convertir el dilluns 17 en el dia 1 i ser conscients que, en temps de desequilibris màxims, poder trobar l’equilibri en el retorn a la feina i en una nòmina a cada final de mes és tota una sort. Per a tots aquells que són de segones quinzes, trobar l’equilibri avui encara és més gratificant; dilluns i primer dia de vacances, estranyes però vacances al cap i a la fi.

Per als que no tinguin ni feina ni vacances i se’ls clavi el 17, com una creu, a les costelles, la fórmula només pot ser una: deixar-se de càbales i de números, seguir estimant de manera incondicional, tornar a donar i esperar, un dia no gaire llunyà, tornar a rebre.