Unes reflexions sobre la vellesa

Resulta dolorosament sorprenent que el nomenament d'Alberto Oliart com a president de Radio Televisión Española hagi originat un ampli debat sobre l'oportunitat o no d'aquesta decisió pel fet de tenir 81 anys. Tinc la impressió que si s'hagués produït en un país anglosaxó no hauria tingut aquest tractament.

Pel que fa als mitjans catalans que he consultat, hi he trobat a faltar que no fos esmentat prou que es va formar a Catalunya, que va estudiar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i que en la seva joventut va cultivar molt la poesia i fou amic de personatges com Jaime Gil de Biedma, Joan Raventós, Jaume Ferran, Carlos Barral, Josep Maria Castellet, entre d'altres. Lamentablement una part molt interessant de la seva biografia, pel que fa a nosaltres, no s'ha tingut prou en compte. Per què?

Aquest fet em dóna l'oportunitat de fer algunes consideracions sobre la consideració social de la vellesa. Usualment hom la relaciona amb tota persona que hagi treballat, amb la seva jubilació, com a beneficiària d'una pensió i com a persona que pot plantejar greus problemes de salut, d'àmbit sanitari i, conseqüentment, com a una càrrega important en el pressupost de las Seguretat Social. Mèdicament parlant, com a subjecte d'una especialització de la medicina que es diu gerontologia. La seva aportació a la societat, més o menys significativa, poques vegades es té en compte.

Com a membre d'aquest grup social, voldria fer algunes reflexions. En primer lloc voldria assenyalar que avui la vida dels éssers humans és molt més llarga per una sèrie d'elements de progrés, llevat que, per les raons que sigui, la mort arribi abans, sovint per causa de malalties que la ciència mèdica no ha arribat a curar.

Així veiem que és cada vegada és més freqüent que hi hagi persones que arribin als 90 anys i fins i tot als 100 anys, i amb una certa qualitat de vida. Per exemple, el doctor Broggi o el recentment traspassat Francisco Ayala. O periodistes amb més de 90 anys com Carles Sentis o Jaume Arias, que publiquen les seves col·laboracions a La Vanguardia, molt interessants i oportunes pels temes que tracten. Igualment, els articles de Teresa Pàmies a l'Avui.

Cal recordar, com a exemples, que Winston Churchill, que fou primer ministre del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial i figura clau en la victòria aliada, i tenia més de 70 anys, o Konrad Adenauer, que ja era vell quan fou nomenat cap del govern alemany. O l'antic canceller alemany Helmut Schmidt, que ha arribat als 90 anys tenint un paper important en la revista alemanya Der Spiegel. Es podrien citar molts més casos.

És evident que, des del punt de vista físic, la vellesa implica una disminució de les facultats del ser humà, però, intel·lectualment, la qual cosa és molt important, molta gent segueix gaudint d'una envejable maduresa. Si aquest fet li permet a la persona seguir en actiu, és un fet que cal subratllar. Crec que aquest es el cas d'Alberto Oliart, que, a més d'altres activitats, ha tingut una presencia mediàtica a la SER i al diari El País, amb aportacions sovint molt interessants.

Com a professor emèrit d'universitat, vull assenyalar que, intel·lectualment, considero que estic perfectament preparat principalment per donar cursos de doctorat, de màster, dirigir tesis doctorals, fer recerca o publicar llibres o articles i participar activament en congressos. I com jo, molts col·legues.

Crec que cal fer una revisió conceptual del concepte i del paper de la vellesa en la societat actual. Naturalment, no en tots els casos, dissortadament, però hi ha moltes persones, principalment en les anomenades professions liberals, i pel que conec, concretament, en l'ensenyament o en la creació literària o artística, que assoleixen els 80 anys amb una envejable capacitat intel·lectual. M'estalvio de citar noms perquè em sembla que és una obvietat. En el terreny polític, si estiguéssim organitzats, podríem esdevenir un poderós grups de pressió per defensar els nostres drets i reivindicacions, per no estar sotmesos al tractament que fan de nosaltres els governs i els partits polítics com a força electoral susceptible de ser manipulada. Igualment pel que fa referència a la nostra qualitat de contribuents fiscals.

És evident que el futur està representat per les joves generacions. Cal que sigui així. En tot cas, però, això no pot significar que la tercera edat sigui concebuda com un llast, com una càrrega. El que s'ha fet amb el personal de RTVE, de realitzar una jubilació massiva de 4.200 membres del seu personal de més 52 anys, molts d'ells professionals molt qualificats, és una autèntica barbaritat. Ha estat menystenir, destruir, l'aportació de molta gent capacitada, quan el país el que necessita és precisament persones d'aquestes característiques. Per a mi ha estat una decisió incomprensible i absurda. El cost social d'aquesta capacitat de treball desaprofitada és molt gran. A més, no es comprèn que la mateixa institució que ha prescindit de milers de col·laboradors, després nomeni una persona molt qualificada de 81 anys. És una contradicció per part dels que ho han fet, sense ignorar en cap cas la vàlua del Sr. Oliart.

Penso que el nostre paper en el desenvolupament de la societat catalana és una qüestió que hauria de suscitar el corresponent debat, per tal d'adoptar mesures de política pública que tractin de subratllar el fet que els vells que tinguin les condicions intel·lectuals i físiques adequades, segueixin essent una forca de treball i de progrés degudament valorada.