Prou mentides i prou fum

D’un temps ençà, es tornen a produir insistents atacs a ERC, per part no dels unionistes, sinó des del món postconvergent, de JxCat i l’entorn de Puigdemont. Que es critiqui la política d’ERC i les seves posicions i plantejaments polítics, no només és normal, sinó que és sa. El que no és normal ni ètic és calumniar, escampar mitges veritats i, sovint, senzillament, mentir. És una malèvola tradició del món convergent desprestigiar i desacreditar els oponents polítics.

Governar 33 anys la Generalitat de Catalunya, i molts d’aquests anys amb majoria absoluta, ha fet pensar a molts que Catalunya era el seu hortet o la seva finca. De fet, es va intentar identificar Convergència amb el país. Per això, quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència de la Generalitat, Marta Ferrussola, parlant amb el cor a la mà, va dir, més o menys: “Sembla com si ens haguessin entrat a robar.” Una sinceritat sense límits. Aquesta mateixa sensació d’hortet propi també va passar en molts ajuntaments, en què un mateix partit va governar anys i panys. D’aquesta sensació de propietat ve l’esmentada tradició de desprestigiar l’oponent polític.

Quan qui feia ombra al poder absolut de Pujol i Convergència era Maragall, es va desfermar una campanya totalment falsa i calumniosa contra Pasqual Maragall assegurant que bevia molt i que, sovint, anava borratxo. I va passar que molta gent es va creure les falses acusacions. Quina manera tan mesquina de fer política! Avui, l’adversari o l’enemic a batre per al món postconvergent és ERC i els seus líders més destacats, Oriol Junqueras, Pere Aragonès i Roger Torrent. I aquí comença de nou la tradició de desprestigiar i calumniar. De Junqueras es diu (ho diu també Puigdemont) que és traïdor, que no diu la veritat, que en privat diu una cosa i en públic una altra, que només té ambició, que, en el fons, no és independentista, que sembla un rector de poble... I podríem seguir. De Pere Aragonès, el segon objectiu a desprestigiar, fan creure que és de l’Opus Dei, s’afirma amb rotunditat que no és independentista, que només és autonomista, que solament l’interessa el poder i que és amic de grans financers. A Roger Torrent l’acusen d’impedir la investidura de Puigdemont –quan tothom sap, i els postconvergents també, que no era possible i que, a més, no hauria servit per a res, però sí perquè Torrent anés a la presó–, que ha obeït el TC i que ha desposseït Torra de l’acta de diputat –també sabent tots els qui ho diuen que no podia fer res més, que el problema no és Torrent sinó el TC. Però és igual. Per desprestigiar ERC i els seus líders tot s’hi val. En canvi, ai de tu si goses criticar, només criticar, no calumniar, JxCat o Puigdemont. Et cauran tots els anatemes i totes les excomunions. Doncs ja seria hora de dir prou a tantes mentides, calúmnies i falsedats. Ja seria hora de dir prou a tant de fum, a tantes proclames que no porten enlloc, a tantes repúbliques virtuals. Ja és hora de dir prou a tanta comèdia i a tanta verbalització inútil.