El patriotisme econòmic del nacionalisme espanyol

Acabada la cimera europea del desgast, tothom hi ha guanyat i tothom hi ha perdut. Feta la pugna, tot i l’acord, els socis han aprofundit en els retrets i suspicàcies. A l’hora de fer comptes tot es veu en clau interna i pobre ciutadà, a partir del mitjà que hom, prejutjant el que li agrada llegir, ha escollit. El cert és que Espanya està a la meitat del que esperava, i el parlament europeu a una tercera part. L’estat espanyol no compta amb altra pólvora que no sigui la que li ve de fora. No té reserves ni marge fiscal, doncs fins i tot abans de la pandèmia, ja gastava el que no ingressava. Així doncs, l’horitzó proper és el del dèficit que esdevé deute i que compra el BCE. Sabem tanmateix que això té els dies comptats, ja que el Banc Central Europeu no pot adquirir deute espanyol per sempre. A més, els setanta mil milions que ens deixa Europa en crèdits, a retornar, i una donació a canvi de reformes (amb homes de negre o d’altre color), i uns altres setanta mil que arribaran amb compta gotes al llarg de cinc o sis anys, podran ser parats (posar-hi el fre, es diu) per qualsevol país dels 27, amb retards de almenys de tres mesos mínim per tal d’esbrinar si es compleixen les condicions de la donació. Sincerament, la línia de foc que tindrà Espanya per fer front al que ens ve ara és clarament insuficient. Menys d’una tercera part del que requeriria un estat obstinat a no fer reformes i tirar endavant qui dia passa any empeny. Ens ve, per tant, un futur de negociació de deutes (els nous i els anteriors a renovar), de debats sobre retorns de crèdits, de vigilància dels homes de color... i una nova pressió per a retalls de la despesa pública o de demandes de increments de pressió fiscal. No per a aquest any, salvats amb les transfusions del BCE i el nostre coma induït, però sí per a quan despertem del coma induït en el que estem i pels anys venidors. Ja en el seu dia vaig comentar que sense un gran acord polític Espanya no se’n sortirà. Tot apunta al fet que aquest no s’esdevindrà; n’hi ha prou a veure el comportament dels dos grans partits nacionalistes espanyols per a comprovar-ho. Però mantinc que davant una situació futura tant greu, no en toca d’altra. Aquest acord hauria de ser extensiu territorialment i tancar tantes coses obertes com tenim ara en disputa: reforma laboral, pensions, finançament autonòmic, transició energètica, reforma electoral, reagrupació d’ajuntaments, recuperació dels articles 143 i 151 de la Constitució... i podria continuar. Però deixin-me ser comprensiu amb la situació: com pot un nacionalista espanyol del PP, PSOE o Ciutadans congraciar-se ara entre ells per una causa major quan la bilis respectiva té en la memòria la corrupció d’uns amb Bárcenas (trencament de discos durs i fiscals mirant cap a l’altra banda), o amb la etapa passada del govern socialista amb el cap de la guàrdia civil Luís Roldan; la negació d’un terrorisme d’estat conegut i denunciat, amb l’abraçada desvergonyida de González i altres als Vera, Corcuera i més condemnats per fets provats; un socialisme que empara la corrupció monàrquica i nega la pròpia; un PP que no fa net de la figura d’un general assassí ni d’un rei sospitosament delinqüent, amb la denúncia mútua constant d’aprofitar-se de la institucions amb nomenaments de càrrecs, finançament il·legal dels seus partits, de tenir una memòria històrica selectiva amb morts encara a les cunetes, d’haver-se inventat víctimes d’atemptats per assolir objectius electoral. I puc continuar encara amb més exemples. ... Quanta bilis hauria d’empassar-se així un patriota espanyol de dretes o d’esquerres per abraçar una situació de penúria econòmica com la que ara els hauria de convocar per a fer front a la realitat que ve? També per la banda dels altres nacionalismes caldria que la resposta econòmica obtingués uns mínims d’aquiescència. Però com se’ls en pot demanar avui a bascos i catalans davant de reiterades promeses incomplertes (“apoyaré”l’Estatut que aproveu); la hipocresia de demanar l eliminació del concert quan s’està a la oposició i aprofitar-se dels seus privilegis quan governen en coalició amb qui el mantenen al poder; quan hom veu el ministre de les clavegueres passejant-se lliurement amb guardaespatlles pagats per tots (no només protegit pel seu àngel guardià, que això sempre és més barat) pels carrers de Barcelona, entre aquells ciutadans als quals ell volia malmetre la seva sanitat, i amb mentides que els jutges han comprat; la doble vara judicial de mesurar els incompliments de legalitat, de control financer del diner públic... Pot un nacionalista català en aquestes condicions abraçar-se amb un nacionalista espanyol per un consens d’estat dirigit a obtenir un suposat benefici conjunt a la vista del que ens ve a sobre? El problema greu que té Espanya no és econòmic ni de fragmentació territorial, és més aviat d’una democràcia deficient, insuficient per a una societat que es vulgui desenvolupada. Més enllà de l’econòmic doncs, és en aquest desparellament amb els països que són al cor de Europa on Espanya mostra la seva pitjor cara.