Hipersomni

Vivim en temps d’hipersomni. Com si fóssim autòmats sense criteri, aliens a qualsevol capacitat d’adaptació, seguim omplint agendes, projectant futurs, dissenyant il·lusions i alimentant emocions. En paral·lel, tenim la certesa absoluta que, d’un moment a l’altre, se n’aniran en orris sense que hi puguem fer res. Però continuem planificant com castors atrafegats. Som en un any de malastrugança i, com diu Santi Balmes, estem fins als rebrots de tot plegat. De la manipulació, les prohibicions, les fugides d’estudi i la mentida. Hem passat l’estiu del lloro, després de sobreviure tancats durant la primavera del lloro, i albirem una tardor del lloro. L’ésser humà està avesat a superar adversitats, però tothom té un límit. Gastem una carcassa emocional feta miques, i el cervell sovint se’ns decanta cap al punt mort. Notem tots els àmbits tocats i alguns d’ells clarament enfonsats. Encara així, hi ha hagut qui aquest estiu s’ha entestat a no canviar res, a reiterar rutines que durant lustres li han permès fanfarronejar davant tot déu. El seu hipersomni s’havia de complir, petés qui petés: Aquest any tornarem a anar a Menorca. El que vindria a ser passar-se pel forro dels genitals tota precaució. El que vindria a ser refregar per la cara una posició econòmica inamovible. El que vindria a ser comportar-se amb menys civilitat i respecte que un polític. L’excés d’hipersomni porta a la frustració. Convindria recuperar la versemblança de l’existència. Estem cardats, i molt, i qui ho negui va amb el lliri a la mà. La més cardada és la cultura, els concerts, els llibres, els teatres, els cinemes. Per fortuna, hi ha dies que bufa tramuntana i reps el missatge d’un psiconauta que et regala un moment de bellesa amb quatre paraules ben dites i un cor rematadament blau.