Un estat de conveniència

El 14 de març, just a l’inici de la pandèmia, el govern del PSOE i Uni­des Podem va decla­rar l’estat d’alarma i va pas­sar a con­tro­lar els Mos­sos d’Esqua­dra i les com­petències autonòmiques de sani­tat i infra­es­truc­tu­res. Es tracta d’una prer­ro­ga­tiva cons­ti­tu­ci­o­nal; però, per damunt de tot, era una opció política. A través d’aque­lla decisió es va posar de mani­fest (si és que no s’havia fet abans) que els par­tits espa­nyols (els d’esquer­res i ja no cal dir els de dre­tes) no tenien cap con­fiança en l’invent de les auto­no­mies; i que, en els casos impor­tants, volien demos­trar que qui manava de veri­tat era el poder cen­tral. Però han pas­sat els mesos i, a còpia d’impro­vi­sació, des­co­or­di­nació i erra­des, la gestió de la pandèmia s’ha con­ver­tit en una patata calenta. Hem pas­sat de l’eslògan d“aquest virus el parem units” a l’expressió, ben nos­trada, del “campi qui pugui”. I vet aquí com el govern espa­nyol, que mesos enrere tre­pit­java olímpi­ca­ment les auto­no­mies, ara s’hi refu­gia per espol­sar-se qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat en els rebrots que es puguin pro­duir. “Sánchez es renta les mans”, titu­lava ahir un diari que en 100 anys no ha pas­sat de les tres lle­tres de l’abe­ce­dari; “Sánchez donarà suport a les auto­no­mies que sol·lici­tin l’estat d’alarma”, repli­cava un altre. Es digui com es digui, la con­clusió és la mateixa: l’Estat de les auto­no­mies no se’l creu ningú. Els uns, perquè voldríem pas­sar a una nova etapa, la d’un estat propi; i els altres, perquè l’han con­ver­tit en la trin­xera de l’immo­bi­lisme, al dar­rere de la qual no hi ha cap desig d’avançar, sinó sen­zi­lla­ment un estat de con­veniència.