Un president del Barça independentista

Després del catastròfic partit que va acabar amb una clamorosa derrota de 2 a 8 contra el Bayern de Munic, el compte de Twitter de l’Assemblea Nacional Catalana publicava una pregunta retòrica: “Potser ja va tocant que el Barça torni a tenir un president independentista, no?” Un parell de setmanes després, la presidenta de la mateixa entitat, Elisenda Paluzie, lamentava en el marc d’una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu que la Universitat de Barcelona i la UAB estan “en mans de rectorats unionistes”. Des de l’any 2003 fins al 2010, el Barça va tenir al capdavant un president de fermes conviccions independentistes i la seva presidència va resultar, amb dades objectives i empíriques, una de les millors de la història del club. Les campanyes electorals del candidat Laporta no es van basar en l’exhibició constant de la seva adscripció política, sinó en un projecte renovador i audaç, que va ser el que li va permetre recollir tants èxits. L’eslògan de la primera deia “Primer, el Barça” i el de la segona era, simplement, “Pel Barça”. La mateixa presidenta Paluzie va ser degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, no pas pel fet de ser la representant dels independentistes, sinó perquè, a més de ser independentista, era una persona ben preparada per assumir tals responsabilitats. El mateix val per a la política catalana: per a bona part dels nostres conciutadans l’independentisme només serà interessant en tant que es mostri útil i capaç de defensar els seus interessos, en comptes d’esdevenir una etiqueta buida de contingut.