Deixeu de fabular

Que el rei emèrit hagi fugit i s’hagi aixoplugat en una monarquia petroliera absolutista és un fet tan greu i humiliant per a un país que enderroca tota la gran fabulació que s’havia fet els darrers quaranta anys sobre les bondats de la modèlica Transició espanyola i la Constitució. És un epíleg dolorós per a tots aquells que ens han presentat l’Espanya democràtica com una Espanya moderna i homologable amb les monarquies europees. La fabulació té aquesta terrible servitud, que amb el temps la realitat aflora i es descobreix que tot era una gran fantasia.

El mateix Financial Times, en una crònica del 26 d’agost de l’advocada britànica Míriam González Durántez, culpa la Constitució Espanyola del 1978 dels tripijocs del rei Joan Carles perquè no ha permès que ni els serveis de seguretat, ni la diplomàcia, ni els empresaris, ni els periodistes, ni la intel·ligència, ni els fiscals, ni els ministres que sempre l’acompanyaven hagin exercit cap dels controls de qualsevol sistema democràtic d’equilibris. Molts dels constituents del 1978 encara tenien alts càrrecs del franquisme, i amb aquella Constitució van voler protegir el rei com si fos un rei absolutista i alhora es protegien ells, i durant tots aquests anys, alguns que sabien el que passava, hi col·laboraven per acció o per omissió. I ara l’escàndol ja és colossal, digui el que digui la Constitució del 1978. La premsa mundial i la justícia suïssa han hagut de fer la feina que durant molts anys aquí ningú va voler fer. I el més probable és que, si no la reformen i la democratitzen ràpidament, la monarquia pot esdevenir insostenible perquè cada vegada seran més els que no estaran disposats a mantenir un cap d’estat amb aquest nivell d’impunitat.

L’herència del franquisme en la Constitució i en la monarquia ens demostra l’error que va ser no fer en el seu moment una ruptura i optar per una reforma que no va ser res més que una posada al dia del vell règim, mantenint-lo en totes les seves estructures vitals inamovibles. Van voler assegurar-ne tant la pervivència que la mateixa Constitució que van fer és irreformable, la qual cosa, tal com van les coses avui, la podria fer col·lapsar.

És revelador el fet que hagin estat dos dels grans responsables de la gran patronal els que hagin sortit en defensa del rei fugit: Arturo Fernández i Joan Rosell. Joan Rosell, en un article a La Vanguardia el 22 d’agost feia un escrit titulat El rei i les empreses i evidencia el nivell de servilisme que tenien els poders econòmics amb la monarquia. És significatiu com empresaris dels més importants de l’Estat espanyol atribueixin al rei emèrit el mèrit d’haver pogut fer negocis a la Xina, als Estats Units, a Europa a Àsia i a l’Amèrica llatina, tot agraint-li les seves intervencions. Si això és real, diu poc d’aquestes empreses per la manca de capacitat comercial que tenien i també diu molt poc de les ambaixades i les oficines comercials que hi ha escampades pel món, precisament amb l’objectiu de fomentar negocis i acompanyar les empreses a l’exterior.

No m’imagino una gran empresa europea donant gracies al seu rei per les gestions fetes a favor seu. És clar que aquesta predisposició monàrquica d’intermediació ha estat el ferment de totes els problemes, una pràctica que, segons s’ha sabut ara, ja ve del franquisme quan aleshores, per ordres de Franco, el príncep intercedia en la compra de petroli i se’n quedava una comissió d’acord amb el dictador. Això, conegut per molta gent que s’ho callava, és l’inici d’aquesta manera d’actuar.

És clar que tot aquest afer reial fa miques el prestigi de la marca Espanya, una marca que fa anys el govern espanyol intenta prestigiar i valoritzar creant oficines especials i gastant-hi molts diners i esforços, sense cap èxit.

I és justament ara, que entrarem en una època molt complicada en què necessitem l’ajut dels socis europeus i tenir una autoritat moral per gestionar els conflictes interiors que aniran sortint d’aquesta crisi greu, que tenim la monarquia i la justícia, dos dels pilars bàsics d’una democràcia, desacreditades, polititzades i sovint ancorades en el passat.

Deixem de fabular i aterrem a la realitat.