El conte de les llenties

El protagonista d’aquest conte és un nen que sempre, a l’hora de dinar, es trobava un plat de llenties a taula. Un bon dia, cansat de tan paupèrrima oferta, va decidir plantar-se, desobeir la mare i negar-se a devorar aquells llegums. Tot solet va resoldre que no acataria l’ordre de menjar-se les llenties, en considerar-la injusta i desproporcionada. La mare, davant l’atac d’insubmissió, va reaccionar oferint-li llenties també per sopar. El nen es va rebel·lar amb un reguitzell d’amenaces verbals, tot assegurant que d’ara en endavant no es faria el llit, no despararia la taula i es negaria a fer els deures de l’escola. La mare, demostrant qui té la paella pel mànec, li va imposar un càstig exemplar i el va tancar 23 hores al dia a la seva habitació. La notícia va circular, però era època de vacances i va enganxar a tothom fent la becaina. Algun tuiter motivat es va solidaritzar amb el nen, qui a poc a poc va entendre que la desobediència només tenia sentit si era exercida en massa. Va convèncer primer els seus amics, que també es van negar a ingerir llenties. Després s’hi va sumar bona part del veïnat, i l’afinitat a la causa es va anar estenent entre les famílies del poble, que van declarar la guerra als plats de llenties.

La lluita a favor d’una dieta variada va arribar a l’alcaldessa, que la va estendre a tots els batlles de la demarcació. Fins i tot l’Associació d’Amics de les Llenties va entendre, sense abandonar la croada a favor del consum de llegums, que la causa del nen era justa. La plantada es va estendre a tal nivell que els productors de llenties van contactar amb la mare del protagonista per demanar-li que activés una via de diàleg amb el seu fill que desencallés el bloqueig. Finalment, cedint a la pressió, la mare va haver d’oferir al menor la possibilitat de votar el menú de la setmana i triar entre diferents opcions de manduca. També, evidentment, llenties.