Sense mesura

Personalment, mai no m’han agradat els actes que atrauen grans aglomeracions de gent. Des de sempre he evitat tant com he pogut passejar per les grans superfícies comercials i he fugit esperitada de les convocatòries massives de gent a menys que alguna causa prou noble, com ara la defensa dels drets laborals i la reivindicació de país, acabés aplanant la corba de la meva resistència natural. Professionalment, he cobert, i a més amb força entusiasme, un munt de concentracions i manifestacions de tot tipus, amb la sort de poder-me situar, en moltes ocasions, o bé al davant de tot o bé justament a la cua per tal de tenir una visió de la situació amb més perspectiva. Fins fa molt poc, l’èxit d’aquests actes es mesurava amb el nombre de participants. Segur que tenen present aquesta expressió que fèiem servir els periodistes per tal de curar-nos en salut i que a hores d’ara potser ja ha passat a la història: “Segons els organitzadors hi han assistit tantíssimes persones i segons la policia, aquestes poques.” Doncs ara, arran de la pandèmia, aquest criteri ha deixat de ser vàlid. I per a la propera Diada està tot calculat al mil·límetre. Sabem per anticipat quanta gent hi anirà. Increïble. Segur que així es manté a ratlla el risc de contagi per la Covid, però és evident que el dret a la manifestació queda ben tocat. Fins i tot per a mi.