L’independentisme creix

La setmana de la Diada va començar amb una enquesta publicada per La Vanguardia, que proclamava la paradoxa entre el titular empíric –l’independentisme superaria el 50% dels vots– i el titular ideològic –el paradigma ja no és el referèndum sinó el diàleg per a un acord d’autogovern. No conec cap català, independentista o no, que prefereixi la repressió i el dolor individual o col·lectiu abans que la possibilitat d’un acord civilitzat. Fins i tot el president Puigdemont va suspendre la declaració d’independència posterior a l’1-O en nom d’un diàleg constructiu que va ser pura quimera. Són ganes de reviure el dia de la marmota un cop i un altre, o de no voler entendre les coses. A l’independentisme s’hi arriba per emoció, per convicció i també per decantació. Hi ha qui se sent part d’una Catalunya legítima i mil·lenària dins una Europa dels pobles; hi ha qui defensa que en un món democràtic, Catalunya i qualsevol altre poble o nació, té el dret a decidir com vol organitzar-se i relacionar-se amb el seu entorn, sense unions indissolubles, basades en la imposició i la repressió. I també hi ha qui ha entès amb el pas del temps –poden ser anys, dècades o segles d’història– que l’autogovern que Catalunya necessita i persegueix, no només per promoure el progrés social dels seus ciutadans, sinó també per no desaparèixer políticament i culturalment i ser espremuda econòmicament, és l’autogovern que avui dia només tenen els estats. Un autogovern per autofinançar-se i gestionar els recursos en benefici dels seus ciutadans, per legislar la seva realitat segons els seus propis criteris, prioritats o sensibilitats, per ser solidari fins on pugui i sigui raonable, per promoure la plenitud de la seva cultura i la seva llengua, per defensar la llibertat, els drets i promoure la justícia social i la democràcia real... No existeix la paradoxa. És possible perseguir aquest autogovern, desitjar que arribi d’acord amb l’altra part i alhora adonar-se que aquesta part, Espanya, porta segles responent que no li interessa aquest tipus d’acord, que no negocia i que ha utilitzat i utilitzarà la força que calgui per impedir cap intent de modificar aquest statu quo.