Opinió

l'apunt

Sònar

És veure cada any les primeres imatges del festival Sònar –tot de gent megaultramoderna ballant sota un sol de justícia en un pati amb moqueta verda del CCCB– i començar a sentir-me com fora del món, talment com si l'època de la meva generació estigués ben acabada, a punt de ser absorbida per tot de gent connectada permanentment al Facebook o a qualsevol altra xarxa social de moda, que no es treu els auriculars de les orelles –com tampoc les xancletes–, i que adora grups que només coneixen ells, els programadors del festival, algun boig per la música i el periodista de TV3 que fa la crònica i que, per mes inri, et deixa anar allò de «per a aquells que no coneguin tal...». És, però, una sensació momentània de la qual ben aviat em refaig, just a temps per pensar que, molt bé, que ells viuen la seva època, igualment com nosaltres vam viure la nostra. Només que espero que aquesta generació no hagi fet ni la meitat de les immersions tecnològiques que ens ha tocat fer a nosaltres, criats davant la televisió en blanc-i-negre i ara adults immigrants en l'era d'internet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.