Un Crist humaníssim

Fa cosa de tres anys vaig veure Enrique Irazoqui al bar Marítim, on, em consta per gent que el coneixia, hi va passar estones durant els molts anys que, exercint-hi llargament com a professor de literatura, va viure a Cadaqués. Sabia que havia tingut problemes de salut i semblava fràgil. Jo no el coneixia. Només el vaig saludar una vegada quan un amic comú, un llibreter de Girona, me’l va presentar com el “Cristu”. Em va emocionar aquesta trobada casual perquè, certament, també per mi és (i sempre ho serà) el Crist de L’evangeli segons Sant Mateu, de Pasolini, que va abordar el text procurant que la seva visió marxista recollís la d’una persona cristiana de les classes populars, com ara la seva mare, Susanna Colussi, que apareix en la pel·lícula com la Verge dolorosa.

El cas és que Irazoqui (català de pare basc i mare italiana) va morir fa pocs dies, tants d’anys després (uns cinquanta-set tenint present que el film és del 1964) que Pasolini, rebent aquell aleshores jove comunista amb la missió d’aconseguir el suport d’intel·lectuals italians pel Sindicat d’Estudiants clandestí al qual pertanyia, exclamés en veure’l: “He trobat Jesús. És a casa meva.” Li ho va dir a Ninetto Davoli, el seu amant, amb l’alegria d’haver trobat el que buscava feia temps. Una història coneguda, que Irazoqui va explicar molts cops, com també que va resistir-se a la proposta de Pasolini fins que un company va dir-li que podia destinar a la causa els diners oferts per la productora. Una història que, en tot cas, revela l’ull infal·lible del poeta i cineasta per trobar els seus actors. Ho he tornat a percebre en reveure el film: Irazoqui, amb 20 anys, encarnant un Crist humaníssim sense que la seva veu (va ser doblat per Enrico Maria Salerno) digui els sermons: hi ha, però, una veritat i una eternitat en aquell rostre antic.