Que m’avisin...

Sentia aquest dilluns a la ràdio una metgessa resident, una MIR, que és aquest col·lectiu de metges que aquesta setmana ha decidit fer tres dies de vaga, explicant com era una jornada laboral seva un dia d’aquests que li toca fer guàrdies. “He arribat a fer més de vint-i-quatre hores seguides, dormint només un parell d’hores”, deia. I hi afegia: “Quan ja portes més de vint-i-dues hores seguides, i pràcticament no has pogut dormir, reses perquè en aquelles dues hores que et queden no hagis d’atendre cap pacient.” Francament, si és així –que ho és–, potser els que també hem de resar som els pacients. Que m’avisin, a mi –i a vostè, suposo–, el dia que hagi de ser atès per un resident, ni que sigui per fer el cribratge i derivar-me cap a ves saber on. Estarà també al final de la guàrdia? No en tinc cap dubte, que la sanitat d’aquest país funciona, i molt bé. I no en tinc cap dubte, que la resident que sentia l’altre dia per la ràdio, si m’atén en les seves dues hores de jornada laboral, m’atendrà i m’atendrà amb totes les garanties. Ironitzava. Però em sembla, i estic convençut que a vostè també –i als MIR ja ni en parlem–, que les condicions no són pas les ideals. Com en tantes altres feines, ja ho sé. I ja ho sé, que les guàrdies els MIR les cobren, però també que tenen uns sous inicials mileuristes i poc més, i que gràcies a les guàrdies poden arribar als dos mil. Si els MIR ja són metges titulats però encara estan en fase de formació, em pregunto si la millor manera d’acabar-se de formar és en aquestes condicions. La recepta per solucionar-ho, jo no la tinc pas, ni em toca a mi tenir-la, però em sembla que està bé que el col·lectiu hagi decidit, cansat com n’està, emprendre accions per denunciar públicament la seva situació. I que tots siguem conscients que aquest bé preuat que és el dret a ser atesos, i que tots donem per fet que tenim, té també aquests peatges, i més ara enmig de plena pandèmia i d’hores i més hores que fan els MIR però també la resta de personal. És el departament, i tots plegats, qui n’ha de prendre nota. Hi pensaré, quan m’atenguin la propera ocasió.