Balcons i pancartes

El cas de les pan­car­tes i el pre­si­dent Torra em fa pen­sar en un polític i engi­nyer indus­trial empor­danès que el 1976 va ins­tal·lar una ofi­cina política al marge dels par­tits, al cen­tre de Figue­res. Em refe­reixo a Víctor Fer­re­res i Pla (Fortià, 1938-2005), que el 14 de desem­bre del 1976, la vigília (en diuen jor­nada de reflexió) del referèndum sobre la llei per a la reforma política, va man­te­nir al balcó qua­tre senye­res amb les ins­crip­ci­ons d’“Amnis­tia”, “Lli­ber­tats”, “Esta­tut” i “Abs­tenció”. L’enre­nou que allò va pro­vo­car a la ciu­tat només és com­pa­ra­ble amb el que hi va haver amb la pan­carta al balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat. Les bri­ga­des muni­ci­pals, acom­pa­nya­des de poli­cies, van inten­tar amb esca­les arri­bar als bal­cons per reti­rar les pan­car­tes. Va ser una missió impos­si­ble. Víctor Fer­re­res va aca­bar tan­cat als cala­bos­sos de la comis­sa­ria de poli­cia del car­rer Pep Ven­tura de Figue­res. Fer­re­res no va ser alli­be­rat fins a la mati­nada del dia 16, després que el minis­tre de l’Inte­rior, Rodolfo Martín Villa (actu­al­ment inves­ti­gat pels crims del fran­quisme) anunciés l’avanç dels resul­tats del referèndum. Víctor Fer­re­res, en sor­tir de la comis­sa­ria, va fer unes decla­ra­ci­ons que avui ens poden sem­blar pre­mo­nitòries. Va afir­mar: “Espero que els empre­so­na­ments d’ahir a Figue­res no es con­ver­tei­xin en norma en la nova democràcia.” A Fer­re­res, prèvia­ment li havien pro­hi­bit un acte a favor de l’abs­tenció al Museu de l’Empordà, després que l’alcalde, Pere Giró, anunciés que no cedi­ria aquest equi­pa­ment muni­ci­pal per a actes polítics. Curi­o­sa­ment, en el mateix local muni­ci­pal feia poc hi havia cele­brat un acte Juan García Carrés, un per­so­natge que anys després, el 1981, esta­ria impli­cat en el cop d’estat del 23-F, pel qual va ser con­dem­nat a dos anys de presó com a autor d’un delicte de cons­pi­ració per a la rebel·lió mili­tar. Víctor Fer­re­res no va pas­sar per cap jut­jat per les seves acci­ons, tot i que en aquells moments regien les lleis fran­quis­tes. Avui, amb democràcia i per uns fets simi­lars, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, ha estat sotmès al judici mediàtic espa­nyol, jut­jat i con­dem­nat pel TSJ i ara està pen­dent que el Tri­bu­nal Suprem rati­fi­qui la con­demna. És a dir, que sigui inha­bi­li­tat del seu càrrec pel supo­sat delicte de no haver reti­rat una pan­carta. En molts països aquesta mena d’actu­a­ci­ons judi­ci­als amb penes desor­bi­ta­des, més enllà d’una sanció admi­nis­tra­tiva, es defi­ni­rien com a per­se­cució poli­ti­co­ju­di­cial o estratègia per des­ti­tuir del càrrec un polític ele­git democràtica­ment. Fa temps que s’uti­litza la justícia per gua­nyar allò que no s’ha pogut acon­se­guir per la via democràtica.