Catalunya i el centralisme

He dedicat dos articles a Europa i amb aquest d’avui, dos a Catalunya. L’economia i la importància de les entitats financeres a l’hora de realitzar grans projectes que tenen o poden suposar un pes a l’economia van arribar tard a Madrid. Molt més tard que a Catalunya. Catalunya era capdavantera en industrialització perquè el centralisme de Madrid no creia en la indústria. Després va venir una època en la qual el centralisme s’abocà exclusivament a una institució econòmica com és la borsa. Els madrilenys són borsistes abans de ser banquers. En aquest sentit la borsa de Madrid supera la de Barcelona, ja que el domicili de les grans empreses espanyoles està a Madrid o escampat per tot Espanya. Les empreses catalanes hi tenen un paper ben pobre.

El plantejament canvià radicalment amb la Segona República i amb els primers anys del franquisme. Els bancs van tenir consciència de la seva força si tenien un govern al costat i aquest s’adonà de la força que li donaven uns bancs situats ben a prop d’ell. La borsa de Madrid es va mantenir com a capdavantera. La dictadura de Primo de Rivera no va tenir cap inconvenient a destruir el Banc de Catalunya, que era el primer banc que volia ser comercial abans que res, o sigui, posar en primer terme les operacions financeres amb les empreses. La Borsa de Barcelona quedà en un segon terme amb la Banca Arnús, l’Arnús-Garí i la Soler i Torra com a bancs que hi cotitzessin.

Seguidament, Catalunya, que també es va adonar de la importància política i econòmica de la banca comercial, va crear el Banc Hispano Colonial. Però Madrid també va fer caure l’Hispano Colonial i deixà Catalunya erma de banca comercial. Amb la dictadura del general Franco, la força de la banca comercial espanyola és evident: el Banco Central, l’HispanoAmericano, el Popular Español, eren els que tenien el control. En democràcia, quan arriba l’època de les fusions i amb motiu d’una nova crisi bancària, el centralisme de l’Estat col·locà com a president del BBVA un home de confiança que el primer que va fer va ser desfer-se del copresident basc, després de fer-lo avergonyir. El Banco Santander és un banc amic dels governs espanyols: té tots els serveis centrals a Madrid, mentre que a Santander fan les reunions d’accionistes i poca cosa més.

El centralisme existeix a tot el món, però en distints graus. Madrid és centralista i Barcelona també ho és a la seva manera. La diferència entre les dues capitals és que el poder de Madrid és molt superior al de Barcelona. El centralisme pot ser reduït, com es dona als països nòrdics o del centre d’Europa. Però a Espanya i a Itàlia especialment, amb una societat amb esperit d’iniciativa i d’obertura, l’acció centralista és més forta. No obstant, Milà té més força que Barcelona.

Espanya no té la vergonya de prendre consciència que el tracte polític que dona a Catalunya és molt més dur que el que dona a les regions espanyoles que depenen d’ella. Madrid no està disposat a permetre que Barcelona es posi al seu nivell en xifres econòmiques globals. Des de l’existència de les vies aèries, Madrid té unes magnífiques comunicacions, però no té el mar i no el tindrà mai. El centralisme bancari és un fet. L’autor d’aquest article podria explicar un reguitzell d’anècdotes que va viure durant vint-i-tres anys de vida bancària.