El vent

Que podem aprendre del passat és una veritat inqüestionable. Ara, treure’n lliçons per mirar de no cometre els mateixos errors que van cometre els que ens han precedit, ja és una altra cosa. No tothom ho vol veure ni ho vol interpretar. Ens pensem que com que hem evolucionat som millors i tenim més eines que els nostres avantpassats per afrontar i entomar els tràngols i els cops de vent que ens infligeix la vida. Els faig aquesta reflexió perquè acabo de llegir una novel·la i se’n desprèn justament això que els deia. I potser els pot aportar una perspectiva que els pots ajudar en el dia de cada dia. Una novel·la que ens demostra que és bo i saludable mirar cap al passat i cap a aquells, sobretot aquelles, les dones, que ens han precedit, per mirar d’aprendre com s’ho van fer per tornar-se a aixecar allà on el revés de la vida les havia fet caure. Els parlo d’Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà, que ha merescut el 53è premi Prudenci Bertrana. Esponellà ens convida a fer aquest exercici a partir d’una de les dues protagonistes, una arqueòloga que furga en la terra per descobrir i entendre les comunitats que ens han precedit i trobarà el desllorigador als problemes que el tenallen ara, en ple segle XXI. La clau és el respecte pels que ja han trepitjat aquest món i la voluntat de conèixer com s’ho van fer per reeixir en moments complicats i de canvi. I Esponellà farà que ho entenguem a través d’una narració molt ben trenada a cavall de dues èpoques en la qual veurem que ens convé reconnectar amb nosaltres mateixos, amb les nostres arrels, amb la terra. I fer-ho a través dels nostres ancestres, perquè el seu esperit no se l’ha pas endut el vent.