Guirigall

Un veterà comentarista nord-americà explicava ahir que el de Trump i Biden és el pitjor debat presidencial que recorda haver vist mai en els seus anys de carrera. De fet, no va ser un debat, només un combat de boxa d’una rudesa extrema, un intercanvi de cops sense èpica ni glòria, d’insults i interrupcions, sobretot per part del titular. La pregunta és sempre la mateixa: de què serveixen aquestes posades en escena, més enllà de l’espectacle mediàtic, si al final resulta que els indecisos continuen igual d’indecisos després del debat, i els convençuts –d’un bàndol i l’altre–, tres quarts del mateix? De fet, per mi, tan insuportable com els insults són les interrupcions constants, una pràctica habitual també en les tertúlies radiofòniques del nostre país. Tant costa respectar el torn de paraula i acabar d’escoltar el que el company de taula intenta explicar? Si es trenca el fil del raonament, les intervencions perden sentit, es queden en enunciats buits de contingut. Ja no és només el guirigall que ho fa tot incomprensible, que també. És el xerrar i imposar la veu sense deixar completar cap idea, cap relat ben travat. Si no és per contrastar parers, per construir diàlegs en lloc de monòlegs, debats i tertúlies no serveixen per a res. Ni per entretenir l’audiència ni per arribar a la presidència dels Estats Units.