Com es fa la cultura?

He esborrat un altre article, que havia escrit amb la indignació davant la justícia que inhabilita un president de la Generalitat per una pancarta (i condemna Jordi Pesarrodona per l’organització d’un referèndum i jutja Tamaro Carrasco per una acció de protesta) mentre que absol els gàngsters de Bankia, perquè continuo sense poder defugir la necrològica. Ha mort Quino, a qui tantes (i també tants) li agraïm la Mafalda, a banda que, diuen, el dibuixant va agafar-li mania perquè el personatge que havia creat li feia ombra. Ha mort, doncs, Quino, entre moltíssimes altres persones, entre les quals una de discreta, malgrat que es feia present amb la seva càmera fotogràfica en pràcticament tots els actes culturals de la ciutat de Girona: Manel Bielsa Martín.

Durant molts d’anys vaig observar la seva presència en aquests actes, dels quals ha deixat constància, i també la seva relació amb molta gent jove que s’entossudeix a fer alguna cosa en el món de la cultura i de l’art gironins. No ens dèiem res, només ens somrèiem: la seva actitud afable sempre reconfortava. Més endavant vam intercanviar algunes paraules, no gaires, però suficients per percebre l’entusiasme, la generositat, la discreció de qui fa sense fer-se notar. De totes les seves virtuts, n’han deixat constància amb agraïment els seus amics i coneguts gironins a través de les xarxes socials. Podria reproduir-ne moltes coses, totes justes i emotives, però només tinc espai per apuntar alguna cosa de la reflexió del professor i crític d’art Pere Parramon: “Com es fa la cultura? No hi ha receptes per descomptat [...]. En Manel la feia amb una barreja entre la reivindicació de la memòria (era la «càmera rosa», l’artífex de l’arxiu visual de la cultura a Girona) i l’optimisme en allò que sempre és per venir”. I així feia que la cultura sigui, certament, un bé essencial.