Elogi de la distracció

A Marina van Zuylen, autora del llibre A favor de la distracció, li van dir de petita que tenia “dèficit de comprensió lectora”. El cèlebre Montaigne (1533-1592) feia digressions constantment perquè era incapaç de pensar en línia recta.

Hi ha beneficis infinits en la distracció i cada vegada serà més necessari cultivar-la en un món en què els algoritmes dictaran la nostra voluntat i encaminaran les nostres decisions unilateralment. Hem de poder perdre’ns en els meandres que la llibertat per escollir “distretament” ens proporciona. La distracció ha d’estar, però, limitada: no volem un cirurgià distret, o un pilot d’avió explorant rutes alternatives. És evident que l’elogi de la distracció té els seus propis límits, ètics i de responsabilitat social.

La distracció ve etimològicament del llatí: distractio, separar o dividir en múltiples vies. Quan ens distraiem perdem el focus, i aquesta és una excel·lent oportunitat per a altres aprenentatges. Hem insistit massa a no distreure’ns, quan la distracció és una font de plaer, una possibilitat de creixement i un camí vers l’insospitat.

Avui a molts distrets els detecten el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). David Neeleman, el fundador de la companyia aèria JetBlue, reconeix que la seva distracció li impedeix concentrar-se en detalls i nogensmenys és conscient dels beneficis del seu desordre, que l’ha dut a pensar fora de l’ordinari. Els professors del jugador de l’NBA Michael Jordan van advertir a la seva mare que aquest nen “no podria fer res, perquè no es podia concentrar”. Es van equivocar: el fet que es mogui tant i sigui hiperactiu li permet fer moltes coses, equivocar-se sovint i encertar-la no poques vegades.

A la Universitat de Van Zuylen hi ha un professor, Philip Pardi, director de l’Escola d’Escriptura, que fa classes de set hores seguides: llegeixen, estan en silenci, passegen, escriuen, llegeixen poesia, que per suposat requereix una actitud activa però també passiva i receptiva. I no poden tenir mòbil. És una de les experiències més valorades pels estudiants. Els peripatètics grecs ja ens ho van ensenyar. Per Van Zuylen, l’avorriment és un motor tremend per al pensament. Si estiguéssim tot el dia ocupats, no tindríem temps per repassar llibres que tenim a la lleixa i que ens poden canviar la vida.

Van Zuylen, que és professora a la Universitat de Bard, ressegueix molt bé la culpa que se sent en no aprofitar el temps. Ens ve del puritanisme més extrem, d’una idea religiosa que veu en el no fer res una ofensa a Déu, una falta de respecte. El meu avi patern seguia aquesta lògica, i es posava molt neguitós quan veia algun dels seus fills ociosos, sense fer res: “Què fas que no fas res?” Hem d’entendre millor aquest “no fer res”. És infinitament millor no fer res i estar amb la ment calmada que permanentment connectat a futileses.

Divagar, saltar de flor en flor, o d’idea en idea, és pura salut mental, defensa Van Zuylen, que adverteix que cal canviar la nostra idea de productivitat. Imagineu que dieu al vostre cap que dilluns no anireu a treballar (a l’oficina, davant d’un ordinador), i que anireu a passejar per oxigenar-vos i pensar. O teniu un cap molt obert a noves formes de productivitat o es pensarà que aquesta opció mina la vostra productivitat.

A empreses de Silicon Valley a Califòrnia ho promouen. No estic parlant només del legítim temps de descans, sinó de temps dins la franja que comptabilitza treballar. Virginia Woolf també s’alinea amb Montaigne, i considera que és en els somnis i en les divagacions on sovint emergeix la veritat més profunda.

Distraieu-vos, deixeu espai a un punt d’avorriment que alliberi espai i temps perquè entrin nous aires i estímuls. Hem d’estar preparats per a un futur en què no estarà programat dispersar-se. La força i la gràcia dels humans és aquesta llibertat que tenim, i l’hem de saber preservar.