Això té un nom i no és feminisme

Un lector comenta sobre l’article d’ahir: “Això té un nom i és vell.” Aquest nom, acompanyat d’adjectius ben explícits, el diuen també els consumidors –no és anecdòtic que siguin majoritàriament homes– d’un producte que ara s’ofereix a les xarxes postmodernes com a reivindicació de la llibertat sexual antigament sacrificada a l’altar de la moral rància. Que no és el que defensen les feministes?, pregunten capciosament des de les webs de contactes. La revolta contra la beateria repressiva, arribar al poder, nosaltres decidim... Aquest relat prou eficaç a efectes de màrqueting fa aigües per tots costats si s’analitza des de la perspectiva de gènere, i certament no té res de nou –malgrat les formes–, sinó que perpetua les regles de la desigualtat i la submissió; és una expressió més de la renovada aliança entre patriarcat (domini masculí) i capitalisme (amb tot es fa negoci). Però parlàvem de llibertat, oi? És clar que les dones reclamen viure la sexualitat plenament i sense ser violentades. Una altra cosa és distingir quan satisfan els seus desitjos i quan són induïdes pels clients i proxenetes que se’n beneficien amb total menyspreu per l’objecte usat. Tant o més rellevant: s’està acceptant que el propi valor és el preu que es posa al cos? Que la seva mercantilització és el millor recurs disponible per gaudir d’una bona vida? Un dels anuncis proposa no malgastar temps i energia en una feina si es té un ricatxo a l’abast perquè, en el fons, ja se sap, totes són unes... Repatanis estereotips, la misogínia de sempre. Sí, això té un nom i no és feminisme.