Opinió

LA GALERIA

Cristians...

“Casaldàliga, el pare Manel i Càritas són Església, no cal amagar-ho”, deia dissabte i aquí mateix Lluís Serra –un marista–, que des del 2008 fins avui ha estat secretari dels religiosos catòlics de Catalunya. Cal especificar, avui, que és un marista? Per si de cas, és un membre dels pares –o germans– Maristes, institució fundada a França fa dos segles, dedicada sobretot a l’ensenyament; el nom deriva de Maria, la mare de Jesús. Lluís Serra –o l’entrevistador–, quan diu Església, considera obvi que es tracta de la catòlica. Sol passar en terres de la Mediterrània Occidental, de llarga tradició catòlica; ningú acostuma a pensar en les altres esglésies cristianes: protestants, ortodoxos...; també és corrent anomenar església al que de fet és un temple. Però molt més important és que Lluís Serra hagi de recalcar que Casaldàliga, el pare Manel i Càritas són Església; és a dir, que són cristians; dona a entendre que a molts els cal descobrir, destapar –no amagar– la condició de seguidors de Crist d’aquestes persones i institucions. Des de dins i des de fora del que un amic lliurepensador anomenava la Internacional Vaticana, podríem afegir-hi que és al revés: aquests i d’altres de la mateixa corda precisament deuen ser els únics que es poden dir cristians, seguidors del que proclamen les notícies que ens han arribat de Crist. No són pas ells que haurien d’estar amagats com a cristians, ans al contrari: els que haurien d’encauar-se avergonyits d’haver-se dit seguidors del natzarè són la majoria dels que comunament en presumeixen. Cal repassar el més elemental dels consells socialitzants de Jesús? Quants soi-disants cristians perdonen, auxilien i –el més cridaner– reparteixen? Quants de la nòmina espiritual vaticana reaccionen de manera fefaent davant de les actituds més anticristianes dels que fins i tot exerceixen –i cobren– de ministres del Senyor, com ara Rouco Varela, Cañizares, la divisió clerical de pederastes i tants d’altres? El marista, prudent, s’hi refereix molt tangencialment quan afirma: “Les institucions eclesials practiquen una espècie de narcisisme teològic.” Ben trobat això de narcisisme teològic per als que fugen d’estudi del cristianisme fonamental. Però Lluís Serra parla de Casaldàlia, etc. en un altre sentit: els reclama com a membres del club eclesial davant dels descreguts que, tot admirant-los, els tenen per una mena d’agents socials o activistes d’ONG, com si la seva condició religiosa els fes nosa. Segurament que els dos punts de vista es podrien trenar perfectament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia