Els guanys de la proximitat

Recordo un temps en què evitava anar a segons quines botigues de poble on et despatxaven dones i homes que ho sabien tot –i més– de tu i de tothom. Homes singulars com en “Pep espardenyer” de Celrà i dones entranyables que sumaven en veu alta, com la Maria Flora de Ventalló; dones que estaven voltades d’altres homes que proveïen la botiga de queviures i de productes de tota mena (hi podies trobar des del pa del dia a diaris, espardenyes o estreps). Jo considerava aquells establiments 1.0 com un recurs d’urgència i em prenia la compra inevitable com un divertimento peculiar. Acceptava “perdre el temps” fent cua mentre sentia les converses “ràdio macuto”, tal com en dèiem irònicament els amics, de les xafarderies que s’hi explicaven; comentaris que s’entreteixien rere el taulell i que feien la funció d’un telenotícies local. Hi va haver un moment que vaig començar a comprar en supermercats més grans que tenien tota mena de productes sofisticats, més ben etiquetats i envasats, perquè em tractaven com una compradora anònima.

Durant anys, vaig mantenir una certa actitud de distància que es va estendre a molts àmbits de la meva vida, fins i tot el professional. Preferia fer classes en un institut d’ensenyament llunyà que en algun altre de “massa” proper o assistir a un club de lectura de l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, que no pas a algun altre que fos més proper a mi. Aquesta actitud d’evasió tenia aspectes interessants als quals no renuncio; un d’ells és la possibilitat de conèixer gent nova i ciutats diverses, d’intercanviar informació amb persones que treballen en sectors que no coneixes gaire bé i que tenen experiències allunyades de les teves, sovint enriquidores. Però el que ara em sembla ridícul i immadur és creure que la proximitat i la capacitat d’expansió s’excloguin. De manera que fa temps que m’aplico a combinar les dues forces, centrífuga i centrípeta: compro a les botigues de poble sense renunciar del tot als supermercats, adquireixo llibres en llibreries properes i tinc el mateix delit per assistir als esdeveniments que impliquen comunicació, ja siguin a París o en un poble veí. D’altra banda, cada vegada valoro més la cultura propera, que no implica necessàriament una proximitat física.

En el meu memorial de visites hi ha esdeveniments subratllats i escrits amb lletres de pa d’or: visites a biblioteques que t’obren les portes i on et sents com a casa –de Mont-roig del Camp a Barcelona, d’Hostalric a Amer i Anglès, de Sarrià de Ter a Figueres, Darnius...–, trobades organitzades per societats culturals –el Círcol de Reus–, o clubs de lectura com el de Serinyà i el del Port de la Selva; tallers d’escriptura en associacions populars –Campins– i en centres culturals com La Mercè de Girona.

Fa pocs dies he tingut la sort de conèixer els lectors que formen part del club de lectura de la biblioteca de Campdevànol, un grup nombrós que sobrepassa la vintena i que ja té uns quants anys d’història. Una minoria significativa de persones compromeses amb la cultura que exemplifiquen bé el que acostuma a passar en moltes poblacions grans i petites. Gent que s’aboca a les activitats que es fan al seu entorn i que hi col·labora. En el cas de Campdevànol, m’explicaven que fins i tot han arribat a omplir un autocar per assistir a inauguracions de pintors locals o presentacions que formen part de rutes literàries.

Em ve al cap el comentari d’una lectora que va explicar que, com que amb el seu company no es poden veure durant la setmana, es truquen cada dia i es llegeixen en veu alta, l’un a l’altra, pàgines del llibre que comparteixen amb el club. Va dir que això els dona una visió diferent, perquè sentir el text dit entre ells, els desperta sensacions diverses que poden compartir. Em va semblar una anècdota extraordinària que explica fins a quin punt la cultura ens pot arribar a unir, perquè ens permet compartir experiències amb una gran diversitat de matisos emocionals i també de plaer i de coneixement. Una proximitat que, finalment, no coneix distàncies ni tampoc està sotmesa al desgavell de l’actualitat immediata.