En terra de tothom

La llarga tradició de l’escoltisme i els esplais a Catalunya ha forjat generacions d’excursionistes, per als quals la muntanya va més enllà de ser merament una forma de lleure i esport. És també una aproximació cultural de descoberta de la diversitat del país: paisatges, patrimoni històric rural, idiosincràsies locals, fauna, flora i tradicions. Tradicionalment, aquest aprenentatge comença en la infantesa i es fonamenta en l’estima a la natura, el que condueix fins al respecte pel medi natural. Unes muntanyes i altres espais rurals accessibles a tothom, però que fins fa uns anys no atreien majories. Malgrat que els boscos catalans són en quasi la seva totalitat propietat privada i contràriament a les tanques que n’impedeixen el pas a mig Europa, aquí s’hi pot transitar lliurement. Així, feliçment esdevenen espais d’ús públic de facto, però alhora estan escassament regulats. És una selva de la qual sols s’escapen –i justet– els parcs naturals.

El sistema de vida estressant ens aboca a buscar la convivència amb la muntanya els caps de setmana. És un espai gratuït que pateix cada cop més de massificació, especialment els ecosistemes més fràgils com els estanys i els rius. La muntanya també pateix d’aquella falta d’educació de base, que també ensenyava sobre les normes pròpies que imposa el medi. Desconeixement i mirada egocèntrica que deriven en actituds incíviques. No són majoritàries, però se’n constata un augment i posen en perill excursionistes i natura. Festius com els passats ofereixen imatges inaudites com aquesta: una senyora amb abric, vambes i bossa carregant una garrafa d’aigua a la mà per una tartera. Això no se soluciona sols comprant unes sabates tècniques. Cal educació, una nova regulació i mitjans per fer-la complir, que tingui en compte la propietat i els usos tradicionals. La muntanya no pot continuar sent de facto terra de ningú.