Ripoll 10.000

Hi hauria d’haver alguna manera telepàtica de poder disculpar-se amb aquella gent que vas importunar fa gairebé mig segle. Jo ho faria amb tots els antics veïns de la plaça Gran de Ripoll a qui més d’una, i més de dues, i més de tres nits d’estiu vaig trencar el son amb la meva colla. Érem uns impresentables, i tant que sí. Quan tancaven els bars i locals, ja sense tamboret i sense barra, ens agafava a fora una estranya exaltació regionalista i engegàvem amb l’Astúrias patria querida cantada a moltes veus, totes dissonants, esquerdades i bombollejant encara xampanyet, cervesa o combinats. Més d’una d’aquelles memorables matinades havíem acabat ficats vuit en un Seat 600, sense comptar els Rolling Stones i la Salseta del Poble Sec, que eren els que cridaven de debò dins del cotxe i ens feien quedar malament. L’endemà els adults afectats ens escridassaven pel carrer i havíem de demanar perdó no sé quantes vegades. En fi... En dèiem anar de farra, i va, no em miris així, tu ara, que segur que també hi havies anat. Qui dubti que sempre ha estat igual només ha d’agafar el Quadern gris de Josep Pla i rellegir els excessos etílics que cometia l’estudiantina de l’època. A la plaça Gran de Ripoll, ja aleshores t’hi trobaves de tant en tant un altre sector de troneres del qual t’allunyaves immediatament perquè eren més proclius als altercats i als cops de puny. Era gent amb un altre tarannà i una altra cultura, res a veure amb els nostres voluntariosos cors de Clavé. Tanmateix, aquell sector era minoritari i el cos social el podia esponjar fàcilment. Ara ja no. Em diuen que, des de fa un temps, a la plaça Gran de Ripoll no hi ha farra sinó ganivetades. No s’hi canta, sinó que s’hi amenaça de mort. No hi ha disculpes per les molèsties, sinó que hi ha acaraments amb la mateixa policia. També em fan saber que aquests warriors d’avui ajuden a mantenir la xifra de 10.000 habitants que necessita administrativament la vila. Doncs què vols que et digui, trobo que hem fet un pa com unes hòsties. A Ripoll i arreu de Catalunya la colonització cultural i la substitució demogràfica avancen sense aturador. De manera que un dia d’aquests convocaré la colla per sortir de matinada a cantar les absoltes a aquell país descordat però pacífic que teníem abans, quan destrossàvem cançons, xeringàvem sense malícia els veïns i no sabíem què volia dir la paraula multiculturalisme. Multiquè?