Plany per Figueres

Hi ha ciu­tats que admiro (Mont­pe­ller, París, Albi), hi ha ciu­tats que m’ena­mo­ren (Siena, Venècia, Posi­tano), n’hi ha que em sobre­pas­sen (Roma, Ate­nes, Nàpols), n’hi ha que em fas­ci­nen (Jeru­sa­lem, Assís, Florència), d’altres que em sor­pre­nen (Aigüesmor­tes, Ròcama­dor) i n’hi ha que estimo, com és el cas de Figue­res

Penso molt en Figue­res, hi ha coses que em fan patir i n’hi ha d’altres que m’agra­den. Si només faig cas d’allò que es veu, d’allò que surt als mit­jans, d’allò que sem­bla pre­o­cu­par exter­na­ment els figue­rencs, hau­ria de deduir-ne que la nos­tra és la ciu­tat més mal­trac­tada del país, o ho sem­bla. Hi ha tot un seguit de man­can­ces i pro­ble­mes endèmics o quasi, sobre els quals no hi ha res a fer o almenys aquesta és la impressió que em fa. En casos de ciu­tats històrica­ment tan dinàmiques i cap­da­van­te­res com Figue­res, no tirar enda­vant és anar endar­rere. No pros­pe­rar és arruïnar-se (ho diu el dic­ci­o­nari d’antònims). És clar que també ens podríem pre­gun­tar, amb una gran dosi de bona fe: l’acu­mu­lació de les qüesti­ons pen­ja­des i mig mor­tes, no són pas només un cúmul de pures casu­a­li­tats? Però tanta casu­a­li­tat sem­bla impos­si­ble, deu haver-hi cau­ses, cul­pes, omis­si­ons, res­pon­sa­bi­li­tats.

La ucro­nia és sovint con­si­de­rada un subgènere de la ciència-ficció, una mena d’història alter­na­tiva amb tra­mes que trans­cor­ren en un món amb uns fets pas­sats dife­rents, a par­tir d’un esde­ve­ni­ment deter­mi­nat (per exem­ple, que els gua­nya­dors d’una guerra apa­rei­xen com a per­de­dors). És el que en podríem dir “moment de divergència” (quina gran actu­a­li­tat aquesta expressió, no tro­ben?). Per això sovint em pre­gunto com seria ara Figue­res si per exem­ple s’hagués solu­ci­o­nat el tema del pas a nivell el segle pas­sat, quan el senyor Boi­xadós era pre­si­dent de Renfe. O com seria la casa natal de Dalí si fos en alguna ciu­tat mit­jana d’Ale­ma­nya. I si el cas­tell de Sant Fer­ran fos a França, què n’hau­rien fet, anys ha, els fran­ce­sos, d’una joia històrica i monu­men­tal com la nos­tra.

Quan San­ti­ago Rusiñol anà per pri­mera vegada a València, els amics que li feien de cice­rone li van ense­nyar el llit del Túria sec, agos­tat com quasi sem­pre, i li van dir: “Això és el riu, què li sem­bla?” Rusiñol con­testà: “Sí, veig que de moment ja tenen el local.”