On guardar els diners

Aquest article està dedicat als qui tenen estalvis que no necessiten, a aquells que tenen curiositat pel que poden fer els qui en tenen, o als qui tenen un interès general per l’economia.

Aquells que tenen una empresa que els funciona i que els dona una rendibilitat acceptable, el millor que poden fer és invertir-los en la pròpia empresa per raons òbvies i per responsabilitat social. Però m’interessa parlar dels altres: els qui han rebut una herència en efectiu o l’han transformada en líquida ells mateixos per venda dels actius heretats, aquells que han venut un negoci valuós o als qui els ha tocat la rifa.

El dipòsit bancari no és gaire recomanable, ja que el rendiment en forma d’interès és mínim. Només convé als qui no deixen quiets els diners, amb disposicions esglaonades, o als qui preveuen que els poden necessitar si se’ls presenta un oportunitat.

La segona possibilitat és la inversió en valors borsaris, invertir en borsa. Els problema està en la irregularitat de la cotització, sovint imprevisible. Qui podia preveure l’arribada del coronavirus? És impossible endevinar la rendibilitat de la inversió. Aquest any 2020, les accions dels bancs han baixat per culpa d’uns interessos propers a zero. Com a resultat, els bancs només podran aconseguir els beneficis dels anys anteriors per les comissions que cobren –que fan esclatar de ràbia els clients–, per la venda d’un actiu que els proporcioni unes plusvàlues importants, per arbitratge de monedes o per tots els sistemes plegats i algun altre que es treuen de sota la màniga. En canvi, les accions de les empreses de l’Íbex 35 s’han mantingut estables amb lleugeres oscil·lacions que no fan patir el propietari. No obstant, si has de mirar cada dia la darrera cotització dels teus valors, val més que no inverteixis en borsa, perquè pots acabar amb un infart coronari.

La tercera possibilitat eren les Sicav o societats de capital variable, que tenen una baixa fiscalitat. Però tenen l’inconvenient que els inversors són coneguts pels periodistes i pels xafarders. L’opacitat dels recursos és proporcional al seu volum. Mig milió d’euros no atreuen l’atenció, però cinc milions, deu o més, atreuen un interès que els propietaris qualificarien de miserable.

Darrerament, han aparegut els fons d’inversió. Són opacs, sempre que no formis part del seu consell d’administració; són internacionals i poden donar un bon rendiment. L’aspecte negatiu és que els més rendibles són aquells que fan la feina bruta dels bancs. Els bancs –quasi sense excepció– han acumulat xifres importants en immobles difícils de vendre i als quals cal afegir tots els problemes que suposen aquestes operacions: acomiadaments, desnonaments, etc. Els fons d’inversió compren aquests actius a bon preu perquè esperen guanyar diners amb uns immobles que estan en una situació jurídica enrevessada. Els bancs es treuen del damunt aquest problema, a canvi d’una possible o quasi segura pèrdua en la venda, i els fons d’inversió es fan càrrec de la feina bruta. Normalment, aquests temes els posen en mans de professionals, però als mitjans de comunicació només els interessen els bancs.

Conclusió: el que és important és tenir els diners declarats a Hisenda i sense càrregues. Els problemes que venen després els voldríem tenir tots aquells que no tenim la condició principal: diners, calés, recursos o com vulguin dir-ne. I no parlo de bitllets, perquè aquests desapareixeran, substituïts per les targetes de crèdit.