Opinió

LA GALERIA

Pla, inacabable

Mancava una anàlisi de com redactava, dels seus cops de timó ideològics

He llegit el llibre amb el qual Xavier Febrés va guanyar el premi d’assaig Carles Rahola d’enguany, titulat Josep Pla o la vitalitat. M’ho he passat bé. El llibre és amè, interessant en tot moment i ens apropa a la manera de fer de l’escriptor de Llofriu, d’aquí que l’autor defineixi l’assaig com “una biografia literària”; és a dir, una biografia dels escrits. En efecte, existien molts treballs sobre el personatge, però, com de fet diu Febrés, mancava una anàlisi de la gestació de la seva obra, de com redactava, dels seus cops de timó ideològics, de com reaprofitava els articles periodístics per a les seves famoses Obres completes i de tants detalls, fins i tot de les seves impertinències, de les seves genialitats, i, sobretot, d’aquesta impressionant vitalitat que el va portar a deixar més de trenta mil pàgines escrites i a veure publicats 41 volums. No és estrany que sobre l’home i tot aquest material hi hagi, encara, molt a dir i, sobretot, algun nou punt de vista a aportar, que és el que ha fet, amb encert, Xavier Febrés. Pla és, realment, inacabable. El vaig poder tractar poc, suficient, però, per copsar-ne aquell aire foteta dels seus darrers temps, de quan se sentia per sobre del bé i del mal i ho embolcallava tot amb una divertida sornegueria. Eren els anys seixanta. Em vaig apuntar a un curs de prehistòria que impartia el Dr. Corominas a Banyoles. L’olotí Ramon Sala Canadell també hi venia i, de tant en tant, hi portava en Josep Pla, que assistia més pel sopar que després anàvem a fer al Rancho Grande que per l’interès envers el paleolític. En una ocasió va arribar just al moment en què alguns ponents discutien sobre l’antiguitat d’un determinat jaciment. Suposem que la cosa anava sobre els 10.000 anys aC. Tot d’una, un dels participants va precisar: “Jo crec que més aviat es remunta a 10.200.” En Pla, que estava entrant, va exclamar, alçant la veu: “Sí, senyor. Sí, noi. Exacte. És això. Aquests dos-cents, sembla que no, i són determinants!” Evidentment, se n’estava rient perquè la precisió de dos-cents dins d’un còmput de 10.000 li semblava una “collonada” (segons la seva manera de dir). Alguna d’aquelles vegades me’n vaig emportar a Banyoles un volum meu de les seves Obres completes perquè me’l dediqués, però mai no vam coincidir. Quan jo el portava ell no venia i quan ell venia jo me l’havia deixat a casa. Quan li ho vaig comentar, va respondre, lacònicament, rient per sota el nas: “Noi, tranquil que no et perds pas res.” Pla, és, realment, inefable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.