Vides truncades

Quarts de dotze de la nit. Un dimarts qualsevol. Una ciutat qualsevol de l’àrea metropolitana. L’esglaó d’una porteria és el refugi nocturn d’un home de mitjana edat. Només cinquanta metres més endavant, a l’interior d’una entitat bancària, una altra persona amb aspecte de tenir una ànima amb un repunt de cicatrius es construeix el seu particular niu de caixes. Només cal deambular uns minuts més per topar de cara amb més i més misèria. Són, en molts casos, persones que anys enrere, abans que la seva vida es precipités per un barranc, van transitar una nit qualsevol, d’un dimarts qualsevol, pels carrers d’una ciutat metropolitana qualsevol, i van observar la desgràcia aliena. I molt probablement es van sentir afortunats que la catàstrofe colossal els agafés en aquell instant a anys llum, com fem sovint cadascun de nosaltres, quan donem gràcies fins i tot dels entrebancs que ens posa el món si ens comparem amb qui pateix l’adversitat extrema.

Potser no ens aturem prou a pensar que qualsevol vida, també la nostra, es pot esmicolar d’un dia per l’altre. Que tothom pot sortir de la zona de confort, tot i que no entri en els seus plans immediats. Aquesta pandèmia encara ha posat més de manifest les fragilitats humanes i la feblesa d’un sistema social i econòmic que cada cop deixa més gent al marge. Creure’ns que el cas del senyor que dorm a l’esglaó de la porteria ens agafa lluny és no ser conscients de les nostres pròpies debilitats. Prendre consciència que avui estem escrivint un article però demà podem estar tastant la cara més amarga de la vida pot contribuir a fer que deixem d’observar la desgràcia dels altres des de la distància. I potser és un pas de gegant per mirar-nos amb uns altres ulls el patiment dels altres. També dels que dormen a l’intempèrie en una ciutat metropolitana qualsevol, un dimarts qualsevol.