Universitat

La filla nord-americana (i, segons diu ella mateixa, mig catalana) d’una amiga gironina, que ha viscut un llarg temps en una ciutat dels EUA, va decidir l’any passat que volia estudiar en una universitat catalana. Superant uns quants entrebancs, entre els quals els d’una ambaixada espanyola on encara practiquen el “vuelva ústed mañana”, ho ha aconseguit. Mentre ho intentava, comprensiblement, va dubtar de fer aquest salt, sobretot perquè va irrompre la Covid-19, però va perseverar el desig d’una experiència (motivada per l’interès concret per un grau, però també pel desig de relacionar-se amb persones diverses i de conèixer més una realitat que, per via materna, no li és aliena) a contracorrent del supòsit que no hi ha universitat millor que una de nord-americana.

Un cop va arribar a Catalunya, va trobar-se que la majoria de les classes del seu grau es farien en línia. Amb les noves mesures per contenir el coronavirus, la situació s’ha agreujat. Com en tants d’altres casos. Com també li hauria passat en qualsevol universitat dels EUA: tots aquells campus estan deserts. I és així que he relatat una petita història relativa a persones que estimo, però tenint present una circumstància pràcticament universal.

M’atreveixo a dir que els que hem tingut la possibilitat d’estudiar a la universitat no tan sols valorem les classes presencials, en les quals, recordem-ho, no és només important el discurs dels professors, sinó allò inesperat que pot aparèixer quan diverses persones estan juntes en una aula. Hi ha tots els moments passats en altres espais (de la biblioteca al bar) i les relacions que s’hi han fet. Dic això en contra dels que semblen celebrar aquesta situació amb el convenciment que, per fi, s’implantarà un model universitari en què es podrà prescindir de la presencialitat. Allò que seria és la fi de la universitat.