La millor ajuda, la nostra

Als pobles on neva m’enten­dran de seguida; quan cau una nevada hi ha dos tipus de veïns: els que aga­fen la pala i tre­uen la neu del seu tros de vorera, i els que espe­ren que la bri­gada muni­ci­pal hi vagi i s’indig­nen si, des de l’Ajun­ta­ment, els diuen que se l’han de treure ells. Les cam­pa­nyes gover­na­men­tals que s’adre­cen a la ciu­ta­da­nia amb el mis­satge, més o menys explícit, del “depèn de tu” acos­tu­men a rebre mol­tes crítiques. A mi, en canvi, em sem­blen bé. La idea de l’estat pro­tec­tor que ens ha de resol­dre la vida perquè ja paguem impos­tos sem­pre m’ha fet sen­tir ciu­ta­dana pas­siva; pre­fe­reixo que m’inter­pel·lin com a ciu­ta­dana adulta que té una res­pon­sa­bi­li­tat com a part d’un pro­jecte col·lec­tiu.

Amb la pandèmia l’admi­nis­tració té tots els focus al damunt, tots li recla­mem tot. És clar que els gover­nants tenen la res­pon­sa­bi­li­tat prin­ci­pal, però no l’única. El govern de la Gene­ra­li­tat ja fa el que pot amb els ins­tru­ments que té (que no són gai­res) i amb els recur­sos econòmics de què dis­posa (que són pocs). Aquesta set­mana va apro­var la rebaixa del 50% del llo­guer per als esta­bli­ments de res­tau­ració afec­tats pel tan­ca­ment. És sufi­ci­ent? No. Però no ens enga­nyem: la millor ajuda que poden rebre els bars i res­tau­rants no és la de cap govern sinó la nos­tra, la dels cli­ents.

De la mateixa manera que el nos­tre paper és clau per evi­tar la pro­pa­gació del virus, també ho és per man­te­nir el tei­xit comer­cial de les nos­tres ciu­tats. Ho vam apren­dre amb “Lli­bre­ries Ober­tes”; com a con­su­mi­dors cons­ci­ents podem aju­dar un sec­tor a resis­tir. I no costa tant: si solíem anar al res­tau­rant un cop per set­mana i ara aquest res­tau­rant ofe­reix men­jar per empor­tar-se, fem-los la comanda igual­ment. Reco­llim aquell cafè al bar de sem­pre encara que sigui per pren­dre’l a peu dret. Si ens ho podem per­me­tre, no reta­llem la nos­tra des­pesa habi­tual als bars, i res­tau­rants i als comerços que donen vida a les nos­tres ciu­tats. Aga­fem la pala i no espe­rem que el “pare estat” ens tre­gui de l’atzu­cac.